divendres, 8 de desembre de 2006

Meritxell


Aquest dies de pont hem aprofitat per pujar a Andorra per fer una mica de muntanya, relaxar-nos a l’spa, passar una mica de fred (que ja toca) i fer algunes compres (inevitable). Un dels dies, tot pujant cap a Canillo vam parar al Santuari de Meritxell on no havia estat des de que vam pujar amb la família a fer una ofrena a la Verge pel naixement del la meva germaneta (1982). El santuari construït per Bofill continua sense agradar-me però el santuari original conserva (tot i l’incendi que el va destruir) aquell punt de misteriós i enigmàtic que té el romànic del Pirineu.

Vaig al grà per què el que ha motivat aquest post post-pont no és l’arquitectura dels santuaris sinó els panells explicatius que vaig trobar a dins, m’explico. A dins del santuari original trobem dos panell que parlen de l’origen de la llegenda de la Verge de Meritxell.

Panell número 1: explica amb paraules d’un historiador del segle XVII la llegenda: que el dia de Reis, els habitants de la vall van anar fins a Canillo per celebrar-hi una missa. De camí, van passar pel lloc on, actualment, hi ha el santuari. Allà, els vilatans van descobrir una gavernera florida. Estranyats de veure una planta tan verda i formosa en ple hivern, s’hi van apropar i, per sorpresa seva, van trobar que, arrecerada per les fulles, hi havia una imatge de la Mare de Déu. Ràpidament van anar a buscar el capellà, que va decidir instal·lar-la a l’altar de l’església de Canillo. Al dia següent, la imatge havia desaparegut de l’església. Tothom va pensar que l’havien robada, fins que un foraster va arribar al poble i, estranyat, va comentar que havia vist una imatge de la Verge a sota una gavernera florida. Els habitants de Canillo, doncs, van avisar els d’Encamp, la parròquia del costat que, potser, la verge preferia estar-se amb ells. Llavors, els vilatans la van dur i col·locar a l’altar de l’església d’Encamp d’on, al dia següent, havia tornat a desaparèixer i, com la vegada anterior, havia tornat a sota la gavernera. Llavors, tots els habitants de la vall van decidir construir un santuari en honor de la verge en el lloc on havia estat trobada. La imatge havia demostrat, de sobres, la seva voluntat de ser venerada per tots els habitants de la vall en aquell indret.

Panell número 2: explica com la llegenda de la Verge de Meritxell respon a un arquetípic d’història pròpia dels pobles de la mediterrània. Aquest arquetip es repeteix durant tota l’edat mitjana en histories succeïdes a Itàlia, França, Catalunya, etc. L’arquetip es basa essencialment en els següents punts: algun vilatà, pagès o pastor de la contrada veu o percep un comportament estrany del remat, d’alguna planta o d’algun fenomen natural (pluja, neu, sol). El vilatà encuriosit investiga el fet estrany i descobreix una imatge de la Verge. En aquest punt es poden donar dues versions. La primera consisteix en que el vilatans s’emporten la imatge al nucli urbà per mostrar-la a les autoritats eclesiàstiques competents però la Verge desapareix del lloc on decideixen posar-la, fins a tres vegades en algunes ocasions, per tornar a l’indret original. En la segona versió el descobridor no s’emporta la imatge, però avisa a les autoritats competents que s’apleguen al voltant del lloc de trobada. Estant tots reunits al voltant de la figura succeeix algun fet meteorològic extraordinari (neu, pluja, eclipsi, etc.).

En tots dos casos queda palesa la voluntat de la Verge de ser venerada en l’indret on se l’ha trobat. Els estudiosos expliquen que aquestes llegendes repetides a tota Europa buscaven cristianitzar els cultes pagans a divinitats naturals, generalment femenines, molt a la practica en aquells temps.

Personalment em sembla un gest de tremenda sinceritat i maduresa que dins del propi santuari de Meritxell l’església andorrana exposi tant la versió “màgica” de la història com la versió científica del fet en que es basa el culte a la seva Patrona. Chapó.

4 comentaris :

Puji ha dit...

Aquesta sinceritat els convindria a esferes més altes de l'església, i en canvi es neguen a evidènies molt més manisfestes.

Estic segur que la conferència episcopal on pertany Andorra (Andorrana, Espanyola, Francesa, totes, cap?) no té coneixement d'aquestes afirmacions, sinó ja els haurien excomunicat o haurien nomenat Andorra país d'heretges.

Meri ha dit...

M'omple d'alegria que el meu germanet hagi anat al santuari de la verge de la qual porto el nom!!! jejeje!! Haig de reconèixer que jo només coneixia la primera llegenda. I tot i que sembla curiós NO sabia que l'any 1982 (quan vaig nèixer) la meva family hi anés a fer una ofrena!! M'agrada saber-ho, tot i que enterear-me 24 anys després....però nunca es tarde!

Charlie Hi-Hat ha dit...

molt bé tot.

Dani Rambla ha dit...

Meri: no recordo si va ser al 82 o més tard però vam pujar segur.

Charlie: aportacions com la teva donen sentit a aquest blog. Jeje ;-)