dissabte, 13 de gener de 2007

Medella de Cartón

Us transcric una fragment d’una de les cançons que més m’agrada d’un grup que he descobert recentment gracies les recomanacions d’en Joan Carles i Sergio: Medalla de Cartón de Fito y Los Fitipaldis.

Nunca se empieza una batalla tarde,
las penas siempre llegan enseguida,
tu siempre pides para nunca darme,
yo solo pido lo que tu me quitas.

Y el cielo que revienta de repente,
como un infierno que llego deprisa,

tierra cobarde que a nadie defiendes,
pero no lo saben... pero no lo saben.

Esa bandera siempre huele a sangre,
triste paisaje... todo de cenizas,
distintas guerras... distintas ciudades,
el mismo fuego que quemó Gernika.

Tu crees que estoy cantando en el desierto,
yo se que solo muere lo que olvidas,
hay corazones llenos de agujeros,
pero no lo saben... pero no lo saben.

Aquesta gent fan rock del bo i escriuen unes lletres que agafa’t, a més a més tenen un toc Knopflerià (tothom dret, si us plau) que m’encanta.

PS.: Aquest post va dedicat a tot s aquells que encara al segle XXI es veuen sotmesos a dictadures de tot tipus: militars, polítiques, econòmiques, de gènere o fins hi tot les que moltes vegades ens autoimposem pensant que no hi ha més remei.

4 comentaris :

David Codina Riqué ha dit...

Boníssima, la cançó i el grup. Val la pena seguir-los i escoltar-los a aquesta gent.

Puji! No cal que ta la baixis, eh? ;)

Puji ha dit...

Jo també els he descobert fa poc, tot i que tenen quatre o cinc discs. Música d'altíssima qualitat i les lletres pura poesía.

David, si vas al meu reproductor de CD és el disc que trobaràs posat.

Charlie Hi-Hat ha dit...

A mi també me l'està recomanant tothom (de la colla knopfleriana, principalment), però això de rock cantat en castellà...hemm...bufff...aiiiff...no m'entra.

Sergio ha dit...

mmm, penso el mateix: el rock es canta en anglés i qualsevola altra cosa no sembla de debó. Però Fito... seria l'excepció que confirma la regla :-)