dilluns, 18 de juny de 2007

Francesc Puigpelat: Maquiavel a l'inrevés

Un article de l'Avui d'ahir que em va agradar. Em sembla una reflexió interessant de la situació actual dels "nostres" partits polítics:

Maquiavel a l'inrevés

Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat

Com deia el poeta, mals temps són aquests si cal barallar-se per allò que és evident. O que et cessin per defensar allò que és evident. Ha estat el cas d'Uriel Bertran, cap visible d'Esquerra Independentista, que plega de la direcció d'Esquerra a instàncies de Carod i Puigcercós. Motius? Unes declaracions en què Bertran afirmava, entre altres coses, una cosa tan òbvia com que un partit que és independentista ha de tenir un pla clar i concret per portar Catalunya a la independència.

El cessament posa Esquerra davant del mirall. Per què el pla no existeix? Només hi ha una resposta possible: que Carod i Puigcercós ja no hi creuen, en la independència i, per tant, han renunciat a reunir una majoria social per aconseguir-la. Què és, doncs, l'independentisme d'Esquerra? Una bandera per excitar la sentimentalitat de l'electorat en temps de campanya. El problema és que hi ha un segment d'electors que ja no es creu l'independentisme de míting, com no es creu el sobiranisme de calçotada, i demana rigor. Uriel Bertran podria ser el líder d'aquesta sector de l'electorat: vol un independentisme seriós, amb mètodes, amb estratègies i amb terminis.

Analitzaré també en aquests termes CiU, una federació que s'autoanomena nacionalista. Teòricament, això implica que el seu objectiu final és que Catalunya sigui una nació. Ara bé: això ¿com s'interpreta? N'hi ha prou amb l'Estatut del 2006? I, si no n'hi ha prou, per què es va votar? El problema d'Esquerra és que té un objectiu i no fa res per complir-lo. El problema de CiU és que ni tan sols té un objectiu. Pujol va actuar de vegades com a nacionalista, però molt sovint com a mer regionalista: és a dir, com a lobby per protegir uns interessos regionals dins de l'Estat, com els defensen Coalició Canària o el Partit Aragonès Regionalista. En aquest moment, Duran i Lleida s'inclina clarament pel regionalisme. Felip Puig i Oriol Pujol, per un sobiranisme difús que no sabem en què consisteix. A passar-nos els propers 20 anys regatejant, article per article, l'Estatut del 2006? Artur Mas navega pel mig i CiU no té nord.

El PSC de Montilla té un problema semblant. Per la seva ideologia, vol convertir Catalunya en una societat socialista. Ara: això, ¿com es concreta? Què significa socialista l'any 2007, quan el socialisme francès és en un atzucac, la socialdemocràcia fa aigües i el laborisme anglès és una mena de liberalisme? El PSC no té cap resposta a aquestes preguntes, però manté una hegemonia insultant gràcies a la inèrcia guanyadora que paraules com esquerra o progressisme tenen en la nostra societat. A cal PSC, no hi ha cap debat ideològic com el que s'apunta a Esquerra i a CiU, perquè el PSC té tot el poder. I, si tens tot el poder, ¿què importa la resta? El PSC és fidel a l'eslògan de campanya de Montilla: Fets, no paraules.

La millor manera de descriure la política catalana és aquesta: com que no tenim ni idea de quins són els nostres fins, queden justificats tots els mitjans. Maquiavel, a l'inrevés.

4 comentaris :

Puji ha dit...

Un bon retrat de l'escenari actual. Tothom té una bandera, que no és res més que això, darrera no hi ha res. La política catalana s'està convertint en estèril.

stratosergio ha dit...

La política nunca ha sido mi fuerte (a decir verdad nunca he tenido demasiado interés) pero me da la impresión de que los ideales de los partidos (de cada uno) se ha convertido en la excusa por la que pelearse para rascar unos cuantos votos en elecciones... al final están solo hambrientos de poder...

Gerard Agudo ha dit...

El problema és que ens fan anar perduts a nosaltres també!!!

Charlie Hi-Hat ha dit...

molt bé tot.