dimecres, 24 de desembre de 2008

Drets adquirits


Si uns amics i jo decidíssim engegar una empresa, associació o fundació i en els seus estatuts fundacionals reflectíssim explícitament que les dones i el homosexuals no poden formar part de la junta directiva o de govern i que ni tant sols poden desenvolupar tasques elementals dins de l'organització, els organismes competents em denegarien els permisos per poder funcionar. Les lleis de la majoria de països impediren que aquesta empresa existís.

Per què el que està vetat als meus amics i a mi està permès per a l'església catòlica?

Si uns amics i jo decidíssim muntar una empresa de productes lactics i volguessim incorporar a la recepta del iogutrs imgredients com l'arsènic, el quitrà o la nicotina no obtindriem cap permís de les autotitats competetns per poder inciar la nostra producció. Ni encara que ens comprometéssim a fer constar que els nostres iogurts poden matar i limitessim la seva venda a majors de 18 anys, ni així obtindriem els permissos.

Per què el que està vetat als meus amics i a mi està permés per a les empreses tabacaleres?

Per què és il·legal conduir a més 120 km/h i en canvi és legal que la industria automobilística fabriqui vehicles que arriven als 240 km/h? Per què no s'ha fixat ja una data a per a la desaparció dels vehicles de combustió interna propulsats amb petroli? Per què es permet que un sector que deixa de ser competitiu desapareigui, com el sector textil i en canvi es continuen gastant henormes quantitats de diners en mantenir subsidiat una altre sector que també ha deixat de ser-ho, com el sector agrari?

dilluns, 22 de desembre de 2008

Pomegranate: la magrana que derrocarà iPhone

Algun dia havia d'arribar, l'imperi de la poma californiana està apunt de ser derrocat per un nou i revolucionari aparell desenvolupat a Nova Escòcia (Canadà). No hi ha paraules per descriure'l, millor feu una ullada a les seves funcionalitats: pomegranate phone NS08

dijous, 18 de desembre de 2008

El poder del Poble

Avui m'he llevat, com sempre, escoltant les noticies i entre les novetats del dia i les que s'arrosseguen d'ahir m'he sentit més "poble" que mai. Poble en el sentit més èpic de la paraula, poble com a subjecte de l'estafa de la classe dirigent, com a col·lectiu al servei del poderós, com a entitat a la que se li demana una mica més cada dia i se li promet a canvi una recompensa al final de camí que mai no arriba, poble al més pur estil feudal.

M'he sentit rabiós de permetre que poble no signifiqui sobirania, capacitat de canviar el que ens perjudica, poder... el poder del poble, on està el poder del poble?

I amb aquest pensament al cap, venint a treballar, he sentit les paraules del poeta Lennon electrificades pels Green Day i la consciència m'ha fet un sotrac.




Tan aviat com neixes et fan sentir petit,
per que no et concedeixen ni un instant del teu temps,
fins que el dolor és tan gran que ja no sents res,
Has de ser un heroi de la classe treballadora,
Has de ser un heroi de la classe treballadora.

Et fan mal a casa teva i et peguen a l'escola,
t'odien si ets llest i et prenen per foll,
fins que et tornes fotudament boig y no pots segir les seves regles.
Has de ser un heroi de la classe treballadora,
Has de ser un heroi de la classe treballadora.

Quan han estat torturant-te i espantant-te durant uns 20 anys,
és llavors quan esperen que triïs una professió,
quan tu en realitat no pots fer-ho per que estàs ple de por.
Has de ser un heroi de la classe treballadora,
Has de ser un heroi de la classe treballadora.

Et mantenen drogat amb la religió, el sexe i la televisió,
i penses que ets més llest, que estàs fora de les classes socials i que ets lliure,
però segueixes fotudament putejat segons puc veure.
Has de ser un heroi de la classe treballadora,
Has de ser un heroi de la classe treballadora.

Hi ha un ascens a la feina que diuen que tindràs,
però primer has d'aprendre com somriure al que vas a matar,
si vols ser com els paios de l'elit.
Has de ser un heroi de la classe treballadora.

Si vols ser un heroi, només has de seguir-me,
Si vols ser un heroi, només has de seguir-me.

dimarts, 16 de desembre de 2008

PSC S.A.


El PSC votarà a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) proposats pel ministre Solbes (Nota1: Solbes és el ministre d’economia d’Espanya i Diputat per Madrid, però primer de tot és dirigent del PSOE. Nota2: Els 25 diputats del PSC al congres són ciutadans de Catalunya i diputats per Barcelona, Girona, Tarragona o Lleida, però primer de tot són militants del PSC-PSOE).

No cal donar-hi més voltes, com a polítics professionals que són es deuen al seu contracte. I no em refereixo al contracte democràtic amb els votants, sinó al contracte laboral amb la corporació que els permet exercir la seva professió, el seu Partit. Segur que molts d’ells han debatut i consultat amb el coixí què seria millor votar el proper dijous, però no ens enganyem, ho deuen haver fet des de la hipòtesi de que poguessin votar en consciència.

Al final la qüestió és més fàcil, votaran el que la seva corporació decideixi que han de votar per tal de beneficiar-la i perjudicar a les corporacions competidores. I no se n’amaguen, Iceta ja va deixar clar que votar no als PGE provocaria una festa amb “vino espumoso de Castilla” a les oficines centrals del PP.

I és que els principals beneficiats del fet que el PSC votés no als PGE no seria el poble de Catalunya com alguns ens han dit. No, els principals beneficiats serien els competidors del PSOE i PSC, el PP i CiU respectivament. Només que un parell de diputats per Tarragona s’absentessin de la votació de dijous, ZP perdria la votació (de fet ni tan sol, cal que cap PSCero hi voti en contra) i tota la maquinària corporativa del PP i CiU es posaria en marxa per robar quota de mercat als actuals líders.

A continuació la llista del 25 empleats del PSC-PSOE a Madrid. No sigueu gaire durs amb ells. Segur que les empreses per a les que treballeu vosaltres també fan coses que no us agraden i no per això presenteu la dimissió immediatament. Al carrer fa molt de fred i cal dur un sou a casa.

Barcelona:

Girona Lleida Tarragona

dilluns, 15 de desembre de 2008

Recull de premsa: Angels Of Mercy

El Winter Tour està en marxa. Aquí us deixo un recull de premsa amb fotos i vídeos dels últims esdeveniments.

Fotos del concert al sala gran del Clap (audició escola 3et) - 13 de desembre
Fotos del concert a la sala petita del Clap (Banc de Proves) - 4 de desembre

Nou canal de vídeos dels Angels:

Recordar-vos que esteu tots convidats al concert d'aquest divendres (23:00) a la la Sala Kalitja d'Arenys de Munt.


dijous, 11 de desembre de 2008

Where is Chacón?

On ets Chacón? On està la gran triomfadora de les eleccions generals a Catalunya? On esta la super mami, la mega ministra? On està la gran defensora dels interessos de Catalunya ara que el tema del finançament s’enquista de mala manera? On estan els 25 diputats que havien de ser decisius, per que si “Zapatero guanya, guanya Catalunya”?

I tant que són decisius, però el que potser no veu deixar clar en el seu moment és en quin sentit serien decisius. Han resultat decisius per que ZP no tingués cap problema en fer la seva ignorant compromisos i lleis referendades, però són un llast pels interessos de Catalunya.


Què passa Chacón, que Catalunya ja et queda petita? Ja apuntes cap a la Moncloa i empastifar-te amb el finançament i el recurs del TC a l’Estatut et podria embrutar les mans? Es clar, ara estàs liada en “temes d’estat”.

Els del PSC teniu tot el dret a ser tant PSOEros com vulgueu, faltaria més. Però si us plau, deixeu de vendre motos i jugar a l’ambigüitat per arreplegar vots cap al sarró. Dijous teniu l’enèsima oportunitat per demostrar que els 25 diputats del PSC són útils per Catalunya. Oportunitat que estic convençut que deixareu passar, per molt ambigües que siguin les declaracions del senyor Zaragoza als mitjans. Els pressupostos generals tiraran endavant amb els vots del PSC i dels bascos (busca’ls també a aquests quan els necessites) i aquí ens quedarem amb la mateixa cara de babaus de sempre.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Mori el bourbon


Si es que jo sóc més de "maltes" que de bourbon. No sé, el bourbon sempre m’ha senat una mica pesat, no acabo de digerir-lo. Encara que tothom digui que és molt humà i “campechano” a mi sempre m’ha semblat que estava sobrevalorat. En el fons no és més que un whisky més però per culpa d’una tradició mal entesa l’hem col•locat en un pedestal que no es mereix.

A qui li agradi el bourbon doncs perfecte, per a ell, però jo passo. I que no intentin fer-me combregar amb rodes de molí: El bourbon no serà mai el meu whisky.

Dit això, entenc que si ets treballador d’una destil•leria americana i vas pels puestos dient “mori el bourbon”, doncs és normal que la gent es quedi una mica descol•locada. No es com per posar-te a la presó, però clar despistes a més d’un.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Colla de covards

Em venen moltes coses al cap quan sento que un parell d'assasins covards han matat a un home a punta de pistola en nom de no sé quin poble, en defensa de no sé quina pàtria, en lluita contra no sé quin enemic. Però en tots aquest dies ja s'ha dir i redit de tot al respecte, parules sàvies i la mateixa merda de sempre tot barrejat. Disertar sobre el tema no em portrà en lloc així que prefereixo cantar des del més sentit desprèci a la covardia humana:

Nunca se empieza una batalla tarde,
las penas siempre llegan enseguida,
tu siempre pides para nunca darme,
yo sólo pido lo que tu me quitas.

Y el cielo que rebienta de repente,
como un infierno que llego deprisa,
tierra cobarde que a nadie defiendes,
pero no lo saben... pero no lo saben.

Esa bandera siempre huele a sangre,
triste paisaje... todo de cenizas,
distintas guerras... distintas ciudades,
el mismo fuego que quemo gernica.

Tu crees que estoy cantando en el desierto,
yo se que solo muere lo que olvidas,
hay corazones llenos de agujeros,
pero no lo saben... pero no lo saben.


diumenge, 30 de novembre de 2008

Cim d’Àligues


Cim d’Àligues és un centre únic en el seu gènere en l’estudi, mostra, cria i vol d’aus rapinyaires.

Paratge del Pi Solitari s/n - Sant Feliu de Codines
Telf: 93.866.26.48
www.cimaligues.net


Una visita totalment recomanable. Tan per anar amb nens com per anar-hi amb adults. Si us agrada la natura gaudireu amb les explicacions de la gent del centre, la visita guiada a l’aviari i sobretot amb una magnífica sessió de vol. És espectacular veure com planegen per sobre el cap de la gent àligues, falcons, mussols i voltors.


Després de la visita podeu passar per Gallifa i dinar al Restaurant El Camí de l’Església (entre 20 i 30 € per persona).

dijous, 27 de novembre de 2008

Hi ha vida després del iPhone?

A aquestes alçades, dir que l’iPhone d’Apple ha suposat una tremenda revolució a l’hora d’entendre el dispositius mòbils és poc més que una obvietat. Ara bé, la vida continua després de cada revolució i el cas dels telèfons¿? mòbils (hauríem d’anar buscant una alternativa més escaient, per que l’iPhone va més enllà de ser un telèfon) no és una excepció.

Per mi la gran virtut de l’iPhone ha estat revolucionar el concepte d’usabilitat en aquesta mena d’aparells. Si llegiu fredament la llista de funcionalitats de l’iPhone potser no us semblarà especialment espectacular i fins hi tot hi trobareu a faltar algunes funcions com per exemple la vídeo trucada (en el fons qui carai utilitza la vídeo trucada?). Ara bé si heu tingut l’oportunitat de tenir-ne un al les mans entendreu el que vull dir amb revolucionar la manera de fer servir una eina tan coneguda per tots.

Sens dubte la principal revolució és la manera de “tocar” l’aparell. Apple a deixat el concepte “tecla” totalment antiquat amb la introducció de la pantalla tàctil. I acompanyant a aquesta nova interfície d’usuari trobem una bona programació que ens permet tenir disponibles càmera, navegador, telèfon, reproductor multimèdia amb un parell de copets de dit sobre la pantalla.

Si a aquesta revolució en la usabilitat i a un bon disseny de la programació del sistema operatiu li afegim la possibilitat de que tercers puguin desenvolupar ginys i plug-in de tota mena per a l’iPhone (des d’emuladors d’espases Jedi fins a eines que et permeten saber en temps real les bicis lliures en cada estació del Bicing) l’èxit està assegurat.

Dit tot això (tots els anti-apple ja teniu prou teca per rajar): I ara què? Tots acabarem amb un iPhone? No, es clar que no, però segurament tots acabarem amb un iPhone-like-phone d’aquí a pocs anys. Igual que tots hem substituït les pantalles de tub dels nostres ordinadors per TFTs, també acabarem substituint els nokia-like-phones (que ens agraden a Europa) i els Motorola-like-phones (als USA) per la següent generació de dispositius. I no estem parlant d’una variació espectacular de les funcionalitats dels aparell sinó simplement de la seva usabilitat.

Fins ara tots els intents de seguir l’estela de l’iPhone and navegat bastant. Moltes marques ho ha n intenta però no han estat capaces de fer pessigolles al líder. En pocs mesos però veurem un nou intent (de fet dos) per donar una queixalada a la “poma blanca”:

Vodafone i RIM (Blackberry): s’han aliat per atacar amb la BlackBerry Storm.




HTC i Google:
s’ha aliat per atacar amb l’HTC Touch HD.




Tots dos presenten un dispositiu prou sòlid a nivell de “moble”, de hardware (al menys en teoria, encara no he tingut oportunitat de provar-ne cap dels dos).

Ara bé, en quant a “l’anima” les estratègies són diferents: RIM segueix amb la seva estratègia d’“entorn tancat” a l’hora de permetre el desenvolupament de tercers mentre que HTC sembla que comença a oblidar el Windows Mobile i s’encamina cap a el sistema operatiu de Google, Android. De moment el touch HD surt almmercat amb Windows Mobile però sembla clar que tard o d’hora migraran cap al sistema de google.

Android és un sistema obert que permet a qualsevol desenvolupador crear aplicacions per al telèfon. Així que en quatre dies tindrem a un exercit de programadors frikis fent simuladors d’espases Jedi i altres xorrades per al HTC, però també desenes d’empreses solvents programant gadgets útils per a qualsevol telèfon que funcioni amb Android.

La guerra esta servida.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Ni puta gràcia

S'ha de reconeixer que en Leopoldo Abadia té l'habilitat de fer-se entendre. Et fas un fart de riure, encara que el tema no foti ni puta gràcia (i als treballadors de la Nisan encara menys).


dimarts, 18 de novembre de 2008

Futbolereos flipats


Resulta que al Barça de Pep Guardiola li surt UNA jugada d’estratègia i això ja és motiu per omplir diaris, tertúlies i programes de televisió parlant de les virtuts de l’estratègia i de lo bé que la treballen els nois del Pep-Team. Per favor!

Els que hem viscut l’esport més enllà del futbol (i sobre tot, els que hem viscut envoltats d’un esport tan superior al futbol, en tots els aspectes, com és el bàsquet) se’ns regira l’estómac en veure el rebombori que es forma per que en un partit aïllat un equip fa servir la pissarra un parell de vegades i una d’elles li surt bé (l’altra gairebé converteix un corner a favor en un gol en contra). Enteneu el que vull dir, no?

Bé, no hi ha gaire més a dir excepte que el futbol segueix sent superior al bàsquet en un sol aspecte: la cobertura maniàtica que li donen els mitjans. Com van caricaturitzar magníficament els nois del Crackovia ahir al vespre, la noticia més important de la jornada basquetbolística no és com va anar la lliga ACB sinó si Pau i Marc Gasol han pres un burrito de vedella en mal estat al sortir de l’entrenament.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Una rossa molt interessant

Pensant en què escriure avui em venien tot de temes recurrents:
  • El G20 pretenent refundar una cosa que no s’ha fundat mai, aquesta és una de les virtuts del capitalisme, que no és un sistema que neixi de l’Estat.
  • L’enèsim incompliment de l’administració Zapatero, avui compleix el termini Saura-De La Vega per pactar el finançament.
  • Els plans B per reaccionar davant la decisió d’un tribunal que vol dictar sentència sobre una llei que ja han aprovat el Parlament de Catalunya, el poble de Catalunya, el Congrés i el Senat espanyols.
  • La detenció de l’enèsim dirigent en cap d’ETA. Lo d’aquesta gent comença a ser una mica asimptòtic, cada vegada més a prop del límit però sense arribar-hi mai.
  • L’apisonadora blaugrana i la cafetera merengue.
Però tot plegat està bastant vist i fa bastant de pal de donar-hi més voltes així que us faré dentetes presentant-vos una nova amiga que he fet fa una setmana:
Epiphone Standard Plus (Trans Amber)


Si! A la meva edat per fi tinc la meva pròpia guitarra elèctrica ... i com sona redéu!

dimecres, 12 de novembre de 2008

Dues opcions

Si esteu llegint això al matí, des de l’oficina, agafeu un cafetó (si pot ser que no sigui de la màquina del vending), afegiu llet i sucre al gust. Poseu-vos tant còmodes com pugueu a la vostra cadira, enxufeu-vos els auriculars i preneu el play.

Apa, ja teniu prou energia pel que queda de dia.

Si esteu llegint això al vespre, a casa i després d’un dia esgotador, prepareu-vos un te calent (jo recomano Earl Gray, però aquí cadascú que triï), poseu-vos les vostres millor sabatilles, roba còmoda, pugeu un punt et el volum dels altaveus i preneu play

Apa, ja podeu anar a dormir amb l’esperit en pau.



The Thrill Is Gone (o el resultat de combinar la mestria de tres genis: Gibson per fer unes guitarres divines i BB i Moore per fer-les sonar com a deus).

dimarts, 11 de novembre de 2008

Mediocritat al poder (literalment parlant)


Els dilluns al vespre acostumo a passar-me una estoneta per Can 33 per veure de que xerren a l’Àgora. La majoria de vegades el camí continua cap a Can Telainco per veure un capítol desordenat (o dos) + milions d’anuncis de CSI. A vegades però la cosa pinta prou interessant i em quedo al 33 (amb la certesa de que el capítol de CSI que m’estic perdent tornarà a ser programat en breus setmanes, el tema sèries i televisió es mereix un post apart).

Ahir el tema de debat era una reflexió sobre la primera meitat de la legislatura del govern d’entesa (alies Tripa 2.0), pintava mínimament interessant … fins que vaig veure la composició de la taula: un representant de cada un dels 6 grups del parlament (grup mixt inclòs). Prfff… una de les taules més mediocres que a tingut l’Àgora en moltes setmanes. Acostumat com ens té en Xavi Coral a sociòlegs, economistes, empresaris, escriptors, filòsofs i altres ments pensants, engegar el programa amb el caretos dels 6 pàjarus d’ahir va ser un cop de puny a la intel•ligència de qualsevol ciutadà.

L’èxode televisiu cap a les aventures d’Horatio va ser inevitable després de 10 minuts d’arguments del nivell dels que fan servir els nens de 8 anys per discutir a l’hora del pati:
- Pos el meu pare cobra més que el teu, elis, elis
- Pos jo no t’estic per que em vas dir que series de la meva banda i ara t’has fet amic d’en Pere
- Pos tu ho fas tot malament i jo sóc la pera llimonera
- Pos todos vosotros sois unos fascistas porque hablais en un idioma que no es el mio.
- Pos… pos… pos …caca-pedo-culo-pis

L’últim que apagui el llum si us plau.

divendres, 7 de novembre de 2008

Serrallonga 5.1


Veu veure el primer capítol de Serrallonga ahir a TV3? Jo si i haig de dir que em vaig endur varies sorpreses positives.

La història està molt bé, els actors m’agraden (desconeguts als papers protagonistes, mediàtics als secundaris), les localitzacions molt guays i la fotografia superxula (acabo d’utilitzar “guays” i “superxules” a la mateixa frase?).

Però a part de tot això m’agradaria destacar que per fi alguna televisió utilitza tots el recursos tècnics disponibles des de ja fa uns anyets. Recordeu en quin anys us veu comprar el primer Home Cinema? Doncs ahir una televisió en obert d’aquest país va fer una emissió en so Doby Digital 5.1. Sembla que lo del panoràmic (16:9) ja ho tenen bastant assumit a TV3, a veure si ara aquesta experiència sonora es comença a repetir més sovint.

PS: Per fi algú s’ha decidit a fer una producció audiovisual a Catalunya amb els recursos suficients per que quedi bé.

dimarts, 4 de novembre de 2008

RAC1 vs. CatRadio

M’agrada molt la radio i en sóc un oient habitual. L’escolto a diverses hores, al matí quan em llevo, de camí a la feina, alguns migdies, al sortir de la feina cap a casa i al vespre abans d’anar a dormir. M’agrada “surfejar” pel dial, però al final un s’acaba centrant en dos o tres emissores essencials, de música i generalistes.

M’agradaria parlar-vos avui de les dues gran emissores generalistes del nostre país: CatRadio i RAC1, una pública i una privada. Abans de l’estiu aquestes dues emissores cobrien la majoria de franges de les meves hores radiofòniques de manera bastant equitativa. Ara una, ara l’altra. Però des de que ha començat la nova temporada la cosa s’ha decantat estrepitosament: jo sóc de RAC1.

Suposo que no cal dir que la marxa de presentadors claus de Catalunya Radio cap a l’emissora del grup Godó (Bosch, Basté, Clapés, ...) i la recent marxa d’en Bassas ha estat determinant. Fa uns mesos encara anava combinant una estona a CatRadio una altra estona a RAC1, però ara mateix la ràdio nacional de Catalunya a desaparegut del meu dial a gairebé totes les franges:

Al matí:
Neus Bonet és avorridíssima... avorridíssima i ja no fan l’APM i han marxat molts tertulians habituals. Fracàs absolut.
El món a RAC1 li passa la mà per la cara en tots els sentits.

Al migdia:
Manuel Fuentes no és Toni Soler (ni ho serà mai), no hi ha color.

La sobretaula:
Aquí Xavier Graset i el seu l'Oracle aguanta el tipus per Catalunya Ràdio per que la versió descafeïnada de “La nit dels ignorants” que fan a RAC1 és un pal.

La tarda:
No hi ha color. A CatRadio ja no saben que fer per contrarestar a en Clapés i al Sr. Marcelí. Intractable.

El vespre:
Aquí la cosa s’equilibra. Si volem esports tenim el Primer Toc de RAC1 i si volem informatiu solvent tenim en Kilian Sebrià i més tard el magnífic Joan Barril amb el seu Cafè de la República.

La nit:
Crec que la tropa d’en Pou ho fa millor que la gent de CatRadio.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Pel boc gros


Sempre he cregut que una de les funcions més importants de la professió periodística és la de servir d’ulls i orelles a la resta de ciutadans, la funció de control als estament públics (jutges, polítics, policia) i al de denuncia del que no és correcte.

En aquesta línia sembla que el ABC ha engegat una campanya de “destape” de vergonyes polítiques. Primer el cotxe de Benach, després les reformes de Tauriño i avui la despesa de Moncloa en manteniment. No ens enganyem, en el fons el que fan és aprofitar una conjuntura en la que tot el que soni a “despilfarro” indigna a qualsevol. I si el despilfarrador és independentista, nacionalista o socialista millor que millor.


Senyors del ABC, si s’hi posen posin-se en serio, deixin estar el reposapeus del pobre Benach i entrin a investigar què passa amb tantes comissions, observatoris, informes oficials, ministeris absurds, sub-sub-sub-secretaris, col·laboradors externs, etc.


Si us plau, ja que s’hi posen agafin el porró pel boc gros. Per què no comencen amb la família Borbón?

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Crisi? Quina crisi?


Avui he posat gasoil a 1 euro, no deixo de veure ofertes de rentadores, cotxes i teles de plasma finançades al 0% TAE, la caiguda dels preus del blat al mercat de futurs farà baixar aviat el preu del pa, la llet i la carn... crisi? Qui va dir que hi havia crisi?

Bé, partim de la premissa que no treballo a la Nisan i que la meva empresa em continuarà pagant el meu salari.

Una abraçada als autònoms i empresaris que m’estiguin llegint.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Ivette Nadal


Escoltar iCat.cat sempre és sinònim de descobrir coses noves. I aquesta setmana he descobert a la Ivette Nadal i voldria recomanar-vos-la.

Potser la millor introducció és la que ella mateixa fa al seu web:

Ivette Nadal neix a Granollers un matí de llamps i trons de 1988, després de ser engendrada una nit d’envelat i Festa Major. Inicià els seus dits entre les tecles als tres anys, i aviat va fer amistat amb la sis cordes. Va participar a tres edicions del Campus Senglar Rock, on allí enregistrà les cançons "Clar de lluna" i "Rèquiem".

Vic serà el primer nucli dels seus poemes recollits a "els mots d'en Víctor", i després de l'afluència dels recitals poètics a l'Horiginal entre veus de fum, sorgeix "Camí Privat".

Al llarg del 2005 al 2007 entre batalles va anar sorgint material propi i artesanal, que desprès serà auto-editat i finançat com a maqueta-disc sota el nom de "Guerres dolcíssimes". Actualment la cantautora catalana gràcies a gent que ha trobat interessant el projecte, ja sona entre móns musicals catalans, sense intenció prèvia.

Jo la vaig descobrí amb Aristòcrata (la podeu escoltar al seu myspace) tot fent cua a la C-32 per entrar a Barcelona en cotxe un dilluns que plovia. No estic segur si l’entorn hi va influir però escoltar-la en va fer pensar. (així, en abstracte).

Avís per a navegants: a tots aquells lectors habituals de l’Espai D, fanàtics de la cultura musical anglosaxona dotada d’una suposada superioritat moral em direu que estic recomanant a una catalaneta guapeta que fa pop maquet. Doncs jo us diré que si, que és una catalaneta guapeta que fa pop maquet, que escriu i composa i que es financia i s’autoedita i ... que m’agrada perquè no només de Blues i R&R viu l’home.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Mas i/o Duran


Un, aspira a ser el proper president del seu país (Catalunya), l’altre voldria formar part del govern del seu Estat (Espanya). Són els líders de dos partits diferents, però fa tant de temps que van junts que la suma ja és més gran que les parts i desfer el pacte és un risc molt elevat que cap dels dos no s’atreveix a córrer.

L’un busca la complicitat d’ERC per avançar en la sobirania del seu país (Catalaunya), l’altre necessita la complicitat de qualsevol dels dos Grans d’Espanya (PSOE/PP) per aconseguir un Ministerio. L’un busca sacsejar la societat catalana i fer-la despertar, l’altre busca estabilitzar la societat espanyola i fer-la avançar.

Quan els objectius eren comuns la coalició era un invent magnífic, avui la “i” és un problema enquistat entre la C i la D, entre Mas i Duran.

divendres, 17 d’octubre de 2008

L’arbre i el bosc


Fa uns dies llegia una article esportiu que em va fer pensar en el tractament informatiu que els mitjans estan fent sobre la crisi actual.

L’article parlava del record del món dels 100m llisos que el gran Usain Bolt va aconseguir el passat estiu. Explicava que no se qui de no se quina universitat havia fet, uns mesos després del dia de la final, un estudi exhaustiu de la carrera gracies a les filmacions en super alta velocitat (slowmotion). Entre altres coses, l’estudi conclou que la fase d’acceleració (els 30 primers metres) suposa un 64% del resultat final mentre que la velocitat de reacció al tret de sortida només impacta en 1% (excepte si fas sortida nul•la, clar). En canvi si vau seguir les retransmissions dels JJOO segur que recordeu com la dada de la velocitat de reacció dels velocistes semblava que fos el punt clau de cada carrera, segons ens explicaven els periodistes.

El fet és que, apart del cronometratge final, la velocitat de reacció és l’única dada que tenen disponible els periodistes en temps real durant la retransmissió. L’estudi de l’article només es pot fer temps després, una vegada analitzades les imatges de la cursa.

“La televisió ha distorsionat la realitat i pretén fer creure que el temps de reacció al tret de sortida és rellevant, però no és així: només significa un 1% del resultat final davant del 64% de la fase d'acceleració.”

Veieu per on vaig respecte a la relació amb el tractament informatiu de la crisi? La fluctuació diària de la borsa és l’equivalent a la velocitat de reacció al tret de sortida dels velocistes. És la única dada immediata, variable a cada cursa (a cada portada), impactant si la compares amb la història universal dels mercats financers, però absolutament intranscendent per l’anàlisi d’una crisi profunda con l’actual. No dic que el comportament dels mercats financers no sigui rellevant pel futur de la crisi el que dic és que el que pugi o baixi la borsa de Tokio avui o demà (de manera aïllada) no més que l’anècdota del dia, no la noticia de portada.

dijous, 9 d’octubre de 2008

L’enèsima llufa que ens pengen


Avui La Vanguardia ens sorprèn amb una d’aquelles noticies de periodisme d’investigació o potser millot dit d’infiltració. El Constitucional ja té debatut un 80% dels recursos a l’Estatut i es veu a venir una (altra) retallada d’aquelles que fan història.

Aquesta noticia em dona peu a parlar d’un dels temes polítics que més m’agrada: la cultura del referèndum d’aquest coi de país anomenat Espanya. Repassem els passos per aprovar l’Estatut i provem de ser sintètics.


1r
Els partits catalans negocien per elaborar-ne un redactat

2n
El Parlament de Catalunya (fruit de la sobirania del poble català) l’aprova

3r Una comissió del Congrés del Diputats en negocia esmenes i modificacions (a la baixa)
4rt
El ple del Congrés dels Diputats (fruit de la sobirania del poble espanyol) l’aprova

El poble de Catalunya l’aprova en referèndum

El TC el retalla o l’esmena o el declara inconstitucional (o si pixa a sobre si vol)

Fi


La meva conclusió és: ¿de què collons serveix el referèndum dels pas número 5 si després venen uns senyors i esbudellen el que s’ha votat? Una pantomima, com pot un grup de jutges (al servei de la sobirania popular) dir la última paraula una vegada la pròpia sobirania popular ha parlat.

L’Estatut que surti del TC no serveix, no és el que el poble va aprovar.

PS.: Ja de pas, aprofitant l’avinentesa, podríem anar passant d’estatuts i començar a redactar una Constitució, no?

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Mis amigos los banqueros


Zapatero es reuneix amb 7 banquers triats més o menys a l’atzar (ja em direu que fa el payo de Unicaja ... a si! Em sembla que és amic de Manuel Chaves) per sortir a la premsa com en Sarkozy.

Notis que Botín tenia coses més importants que fer i va enviar al “segundo de abordo”.

Si no hi ha crisi (Solbes dixit) i si Espanya té el millor sistema financer del món mundial (Zapatitos dixit) aquesta foto és innecessària.

Si realment estem immersos en la mateixa crisi financera que la resta del món mundial aquesta foto és insuficient.

Per cert, suposo que ja haureu mogut els vostres estalvis del banc espanyol on els teníeu ara a un banc alemany/grec/irlandès on us garanteixin el 100% dels vostres estalvis, no?

UE = paxanga = cada soci a la seva puta bola.



The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargado por erioluk

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Constitució de pedra

Primera edició de la Constitució Espanyola (amb "pollastre" inclòs). Cau el mite de que l'aliga és preconstitucional.

Per reformar la Constitució espanyola cal:

- 234 diputats espanyols favorables
- Noves eleccions
- 234 diputats espanyols favorables, una segona vegada
- SI a un referèndum a tot l’Estat

Tenim clar que l’actual constitució no es reformarà mai de la vida, no?
I menys, cap canvi que afavoreixi l’autodeterminació de Catalunya (les 4 circumscripcions catalanes envien 47 diputats).

dijous, 2 d’octubre de 2008

dimarts, 23 de setembre de 2008

Post d’investigació


Ens els últims anys a Mataró em vist l’aparició d’un parell d’associacions bastant sorolloses: Asociación Vecinal de Mataró i Okios Ambiental. La primera d’elles fins hi tot ha arribat a presentar-se a les eleccions municipals. El 2003 fent soroll amb el rotllo anti-parquímetres als barris (2.507 vots, 4,94%) i el 2007 fent soroll amb el tema de les antenes de telefonia (1.830 vots, 4,61%). Com veieu les dues vegades van estar a punt d’aconseguir el somiat 5% per tenir representativitat.

Però anem al gra. El meu treball d’investigació s’ha centrat en aquest segon tema: l’odi visceral a les antenes de telefonia mòbil. El detonant de la meva recerca va ser un dels lemes que aquestes associacions no deixen de repetir en cada una de les seves aparicions públiques: ANTENES FORA DEL CASC URBÀ!

Com a enginyer i “investigador” una proposta tant revolucionaria em va cridar l’atenció. El lema supurava demagògia, populisme i analfabetisme tècnic per tots costats però tot i les meves sospites vaig decidir posar-me en contacte amb aquesta gent, sense prejudicis.

Reprodueixo l’intercanvi d’emails:

JO

Estimats senyors,

Quant en les seves reivindicacions reclamen “antenes fora dels casc urbà”, a què es refereixen exactament, a que Mataró no tingui cobertura de telefonia mòbil a que aquesta es garanteixi amb antenes ubicades fora del casc urbà?


Gracies per l’aclariment


Portaveu Okios

Benvolgut Daniel,

a que la cobertura es garanteixi amb antenes fora del casc urbà
i per damunt de tot fora dels edificis d'ús residencial, dels espais sensibles...

JO

Ja veig. Gràcies per la resposta tant ràpida. Però ja us heu assessorat del que suposaria tècnicament aquesta alternativa?

Des de la meva humil posició em temo que tècnicament és una solució força inviable pel propi concepte de funcionament de les xarxes de telefonia cel•lular. En qualsevol cas, suposant que fos factible, el que sembla de sentit comú és que per arribar a donar la mateixa cobertura amb les antenes tant allunyades del casc urbà caldria apujar-ne la seva potència (i la dels propis telèfons que portem enganxats a les orelles). No estaríem aconseguint precisament l'efecte contrari a les vostres reivindicacions?
Gracies

Portavei Okios

Es pot aconseguir, però costa calerons i és més fàcil portar una política per amargar la veritat on els nes i les persones que no saben d'aqueste tecnologia maligne- les radiacions sempre ho són- són les víctimes ,de totes formes, sempre podem fer servir la tecnologia amb fils que és més saludable.

JO

Vaja, em sap greu descobrir que realment no esteu plantejant una alternativa seriosa. Esteu reivindicant una opció (Antenes fora del casc urbà) que sabeu que no és factible. Sempre podríem tornar al correu postal i al tam-tam però no em sembla prou realista.

Descobreixo, no sense decepció, que el vostre soroll no es més que demagògia i populisme. Deixeu d'enganyar als avis i a la gent poc formada, si us plau.

Salut!

Portaveu Okios

Benvolgut,

Quan comenci a patir les conseqüències tornem a parlar.
Ben atentament

CONCLUSIONS:

Les sospites es confirmen. Un altre grup disposat a treure rendiment del desconeixement del poble. Jo en cap moment li he discutit la perillositat o no de les radiacions electromagnètiques (evidentment en termes absoluts, l’electromagnetisme pot ser mortal de la mateixa amanera que l’aigua també pot ser-ho), senzillament els he qüestionat la validesa de les seves alternatives i ja heu vist el nivell dels seus arguments. Per que no ens enganyem, si aquesta gent està convençuda que la radiació electromagnètica és un perill per a la salut i fossin valents haurien de fer pancartes i lemes del tipus: Mataró sense cobertura de telefonia mòbil i sense TDT ni ràdio i sense serveis d’emergència i sense digital+ i sense Meteosat ... i sense vots a candidatures populistes i demagògiques, clar.

dijous, 18 de setembre de 2008

Hello Mundo


Llegeixo a l'Avui d'avui (jeje sempre m'ha fet gracia aquesta expressió):

La ministra d'Educació, Política Social i Esport, Mercedes Cabrera, ha assegurat aquest dimecres que el seu ministeri no te constància que hi hagi cap incompliment en referència a la tercera hora de castellà al sistema escolar de Catalunya. Cabrera ha afirmat que, a més, si hi haguès cap incompliment reaccionaria amb el mateix argument que ha aplicat davant les irregularitats relacionades amb l'assignatura d'educació per a la ciutadania: "Les lleis s'han de complir".

A més, la ministra ha assegurat que amb les dades de que disposa de les avaluacions de les proves de selectivitat, els alumnes catalans tenen "un nivell de coneixement de la llengua i la gramàtica castellana, almenys igual i, en alguns casos, per sobre de la mitjana nacional".

I jo pregunto: on està ara la portada de El Mundo fent-se ressó? Us asseguro que no he trobat la noticia en la seva edició digital.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Riure per no plorar

Avui volia parlar de “ZP i sus amigos” (ell els anomena Ministres però tots sabem que no arriben ni a conserges). Volia parlar de la bateria de clàssics que a posat sobre la taula aquest cap de setmana. Igual que el típic DJ que veu com la festa se li va de les mans i comença a punxar Paquito el Xocolatero i Y.M.C.A., Zapatero & Co han posat els clàssics temes socials a sobre la taula per que la festa no decaigui:

- Immigració (ara no contractem més immigrants en origen, ara si)
- Eutanàsia (amb el desafortunat subtítol de suïcidi assistit)
- Pensions (clàssics entre els clàssics)
- Avortament (volen una nova llei i encara no saben fer complir la vigent)
- I per rematar la sessió d’afterhour una mica de Catalanofòbia (l’especialitat del DJ resident Alfons War).

Però com us deia, era la meva intenció parlar de tot això però unes imatges d’impacte m’han fet rectificar.



Si és que quan creus que la tele ha arribat al seu límit sempre hi ha algú disposat a portar la idiotesa un pas més enllà. Si es que m’imagino la reunió de redacció del programa:

- Vale que yo me subo a una nevera y hago como si me caigo i rompo el castillo
- Vale i yo hago como si estuviera super sorprendida
- Vale, vale. Que guai! Vamos a salir en “Se lo que hicisteis”

divendres, 5 de setembre de 2008

Tot un descobriment: mimesacojea.com


Gracies al meu compi underave he descobert una joia de la blogesfera: www.mimesacojea.com

Tremendo blog que parla de mil coses: política, País Basc, televisió, Internet, etc...

Al llegir-lo et venen al cap coses com: “joder, l’has clavat” o “aquest és el pos que jo hagués volgut escriure”

A destacar: el post del 4 de setembre i aquesta frase del post del 13 d’agost: Bajitos, peludos, maleducados, incultos y gritones. Los españoles somos los ewoks de Europa.

dijous, 4 de setembre de 2008

Publicitat relativista


Em considero una persona observadora i reflexiva i crec que és això el que fa que molts anuncis que fan per la tele em semblin un a autentica estafa. Segurament tots els anuncis deuen complir amb la normativa vigent (incloent la que permet passar la “lletra petita” d’un producte a velocitats només igualables per l’Halcon Milernario), però els recursos dels publicistes per marcar-nos un gol són infinits. Un dels que més m’agraden, per subtil i sibil•lí, és donar dades relatives i no anomenar la referència. Millor amb un parell d’exemples: - Espuma pel cabell Wella que augmenta un 80% els volum dels teus rissos. - El nou Peugeot 206 NOMES emet 120g de CO2 per quilòmetre (rodejat d’arbres i ocellets). Molt bé, aquestes afirmacions d’entrada poden semblar la mar de consistents però anem a pams. 120g de CO2 per quilòmetre és molt o poc? Si li posem la paraula NOMES al davant sembla que el 206 sigui un prodigi de la enginyeria francesa. Si us dic que el Toyoyta Prius (híbrid) emet 104g/km o un Jeep Patriot (4x4) uns 180g/km, llavors si que teniu criteris per valorar si 120 està bé o no. Però encara m’agrada més el tema dels rissos meravellosos. Un 80% més de volum? D’acord, però respecte a què? Al cabell llis, als meus rissos amb un producte d’una altra marca, respecte a un cap rapat...? A quin matemàtic genial han buscat per fer la mesura? Us podeu imaginar el que deu costar calcular el volum d’un cos espiral? Entrem al món de les integrals (dobles, sinó triples)! i els que heu estudiat àlgebra ja deveu estar tremolant. Però clar 80% sembla molt, no? Sí, si parléssim d’un descompte a l’hora de comprar un Peugeot 206. I com és que l’espuma Wella té aquesta precisió? Com és que no aconsegueix un 74,6 o un 82,3 d’augment? O per què no un 150%? Augmentar el volum del cabell una vegada i mitja el seu volum original tampoc sembla tant difícil, no?

Evidentment: COPdeMALL

dilluns, 1 de setembre de 2008

1 de setembre, i ara què?


Sembla com si aquest estiu hagués estat un gran parèntesi, una treva pactada per totes les parts. En plan: d’acord hi ha crisi econòmica, ens volen vacil•lar amb el tema finançament i l’estatut se’l passen pel forro... però marxem de vacances tots plegat i ja en parlarem al setembre.

Doncs el setembre ja està aquí i tenim el mateix merder a casa que quan varem marxar. Malauradament la sogra no ha passat per casa a planxar-nos la pila de roba pendent i fins hi tot em temo que ningú s’ha preocupat de regar-nos el gerani i el potus durant la nostra absència.

Així que què fotem? Apretar-nos el cinturó (un forat més), penjar una estelada en lloc de la Senyera per l’11 de setembre, fer una mani, inundar el facebook de grups reivindicatius...? Que voleu que us digui. Quan ja ni la pròpia bandera del país és prou símbol per reclamar les nostres llibertats és que alguna cosa falla.

No sóc gaire optimista amb el curs 08/09. La crisi tornarà a servir d’excusa per continuar sangrant els nostres impostos i alimentar el “café para todos”, milers de persones al carrer el dia 11 no faran trontollar cap poltrona i el facebook continuarà fent-nos perdre el temps a la feina entre cafè i cafè.

I és que... feu aquest exercici: intenteu visualitzar les cares dels tres caps visibles del Govern; Montilla, Carod i Saura. No us venen immediatament les cares “poloneses” de Sergi Mas, Toni Albà i Cesc Casanovas?

dilluns, 25 d’agost de 2008

Pensant, pensant


I jo penso: si per als mitjans de comunicació Barak Obama és el “candidat afroamericà” a la presidència del EEUU, per què John McCain no és el “candidat euroamericà”?

Salta a la vista que cap dels dos no és descendent directe dels Sioux ni dels Arapahoes, que cap dels dos no és originari del continent americà. Tot i aquesta evidencia els mitjans només destaquen l’origen africà d’Obama deixant implícit l’origen europeu de McCain. Per què?

I segueixo pensant. Més enllà de les llegendes urbanes sobre màfies xineses i fent un esforç per enfocar-ho des d’un punt de vista merament economètric: com poden sobreviure i mantenir-se oberts tots els negocis xinesos que s’obren cada dia a les nostres ciutats? Restaurants de dimensions astronòmiques que mai no estan plens, basars on el 85% de les coses que es venen no les vol ningú, botigues de roba i sabateries de producte varat situades a carrers súper cèntrics. Tot i assumint que deuen pagar 0 a la tropa d’empleats, que treballen 25 hores al dia, 8 dies a la setmana i quer tot ho deuen importat de Xina, continuo sense entendre com poden ser negocis pròspers...o és que no ho són?

dijous, 21 d’agost de 2008

JK 5022: In Memoriam


Pensant en com parlar sobre la tragèdia d’ahir de Barajas me n’he adonat que no seria gens fàcil escriure’n. Segurament podria escriure fàcilment sobre el drama de la SIDA a l’Àfrica, de la xacra que suposa la fam al món o de les conseqüències d’un tifó a l’Àsia.

Però quan penses en el que ha passat a dues passes de casa teva, en un aeroport que has trepitjat infinitat de vegades, en una pista que has utilitzat per tornar a casa en moltes ocasions, en una companyia aèria que agafes tot sovint, en un MD82 que sabries reconèixer per dins i per fora, en gent que coneixes que fa quatre dies va agafar un JK per anar a les Canàries... la cosa es fa difícil.

Parlar de la fam al món ens resulta fàcil perque sabem que ni nosaltres ni la nostra família mai no em passarem de fam, per que podem teoritzar sobre motius macroeconòmics, responsabilitats polítiques i voluntats socials. Parlar d’una tragèdia com la d’ahir implica assumir que un veí teu ha fet malament la feina passant per alt algun detall, o que algú súper entrenat no ha sabut reaccionar a temps o el que és pitjor: que una cadena de circumstàncies aleatòries i poc probables s’han conjurat per desencadenar una fallada mortal.

dilluns, 11 d’agost de 2008

HD: Alta Indefinició

Ressolucions hagudes i per haver (click to enlarge)

Si us heu interessat mínimament per l’esdeveniment esportiu de l’estiu haureu notat el desplegament de mitjans que ha fet la televisió pública espanyola per donar cobertura als Jocs Olímpics de Pekín, com no es cansen de repetir els comentaristes a cada moment: TVE1, La2, Teledeporte. rtve.es, el mòbil i ... “tambien en Alta Definición”, tachan!!

Com els agrada a tots els mitjans (i administracions al càrrec) omplir-se la boca amb la HD (high definition). Ens diuen cada dos per tres que podem gaudir dels JJOO en HD, però no acaben d’explicar-nos com. Bàsicament per que l’afirmació és una fal•làcia. Analitzem les possibilitats que tenim en aquest país de poder veure HD (ja no només els JJOO sinó qualsevol cosa en HD)


Digital+: la plataforma per satèl•lit ofereix UN canal en HD a la seva graella. En el seu moment era el canal de l’Eurocopa, ara és TVE HD que ofereix els jocs. També programen pel•lícules d’estrena de la plataforma en aquest canal quan no hi ha cap esdeveniment esportiu ocupant-lo. Ara bé, què necessitem per veure a Rafa Nadal en HD?

Primer de tot ser abonats de Digital+, segon acollir-nos a l’opció iPlus (entre 3 i 6 €/mes extres) i adquirir el descodificador iPlus al mòdic preu de 395€ (precio de amigo). Total que deuen veure aquest canal quatre directius de Sogecable i 3 ricachons que no deuen saber ni lo que estan veient.


TVC HD: La televisió pública catalana emet des de fa molt de temps un canal en HD a través de la TDT (zona de cobertura de la Torre de Collserola). Els continguts són en proves (documentals, Les Tres Bessones i poca cosa més). Però novament, la dificultat és aconseguir sintonitzar el canal. Cal que tingueu un receptor (descodificador) de TDT compatible amb els formats de HD (mpeg4, H.264) i us asseguro que al Milar o al Carrefour no en trobareu. Podeu buscar-ne per Internet i en trobareu alguns per 150-180 €. Però clar, per veure el mateix capítol de les Tres Bessones una i una altra vegada pos no compensa.

Imagenio: la televisió IP de Telefónica té també un canal en HD (dial 106) que emet els JJOO, però per ara només el poden sintonitzar els empleats de la companyia que participen d’una experiència pilot. La futura implantació de la banda molt ampla (VDSL o fibra òptica) ha de permetre estendre el servei de Imagenio HD de manera comercial.


Total, que els espanyolets d’apeu no deixen de comprar-se televisions planes HD Ready o Full HD preparades per veure continguts HD i realment només les estan explotant aquells que es compren pel•lícules en BlueRay o són abonats a iPlus de Digital+.

Jo personalment em conformaria amb que les televisions emetessin d’una punyetera vegada en estèreo, dual, amb subtítols i en PANORÀMIC (16:9)! Tots ells serveis disponibles des de fa una dècada i perfectament assumibles per qualsevol tele de tub catòdic moderna i qualsevol descodificador de TDT de 29,95 € del Carrefour.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Què sona al meu Ipod: Where the Light Is


Fa temps que no faig cap recomanació musical al blog i bàsicament ha estat per que últimament no ha caigut a les meves mans res destacable. Però fa unes setmanes vaig descobrir, per casualitat que John Mayer havia tret nou CD/DVD: Where the Light Is: John Mayer Live in Los Angeles. Es tracta d’un directe, per tant estem parlant del John Mayer blusero i no del popero-guitarrero dels primers discos d’estudi. El disc segueix l’estela del magnífic Try!

De fet el disc està dividit en tres parts diferenciades, la primera en format acústic (de la que destaca una magnífica versió de Free Falling de Tom Petty), la segona repetint el trio de Try! amb Pino Paladino i Steve Jordan (que vindrien a ser com els Deco i Ronaldinho dels millors moments) i la tercera amb formació de banda de rock (amb versions de Hendrix, Bold as Love i Ray Charles, I don’t need no doctor).

Pels que ja coneixeu a Mayer (nascut al 77, quin gran any!) us diré que al disc no hi falta cap dels seus gran "clàssics". Pels que no el coneixeu i us agrada el blues elèctric o el rock blusejat al l’estil Dave Matthews o Stevie Ray Vaughan us agradarà (molt) aquest disc/DVD.