dijous, 27 de març de 2008

Han tornat

Saturday Nights & Sunday Mornings, nou disc de Counting Crows.

Després d’una pila d’anys en silenci els nois de Berkeley tenen nou disc. Ha estat una grata sorpresa ja que alguns ja havíem perdut l’esperança de poder escoltar de nou al xicots de Mr. Jones i Round Here.

Només he pogut escoltar el disc un parell de vegades, però ja us puc dir que m’agrada. Aquí trobareu un post amb una mica més de reflexió musical sobre el nou disc.

Ara la pregunta és: es decidiran aquesta vegada a “girar” per Europa? Si vinguessin omplirien el Sant Jordi segur.

diumenge, 23 de març de 2008

Això no para nois

"Suma i sigue" la font del frikisme en el món de la música és inesgotable ... i les telvisions o saben (i ho fomenten, of course).



Mireu el video i després busqueu Ken Lee al Tube ... riure o plorar?

dijous, 20 de març de 2008

Zero

rijkaard - milito - marquez – eto’o – ronaldinho – henry – edmilson – sylvinho – deco

zero ambició
zero sacrifici
zero motivació
zero esperit
zero concentració

Quan necessites que el rival et casqui 3 “chicharrones” per posar-te les piles, quan l’únic que et fa reaccionar és la vergonya a que et fotin quatre alguna cosa no funciona.

dilluns, 17 de març de 2008

Res de boicot

Res de boicotejar el Jocs Olímpics de Pekin. Sembla que de motius no en faltarien... drets humans, el Tibet, censura informativa, etc. Però jo crec que hem d’anar més enllà. Els Jocs s’han de celebrar i inundar el país de gent estrangera, inundar el país de periodistes estrangers. Ulls, orelles i aparadors per poder veure què passa realment en aquell país.

Hi ha gent que critica aquests Jocs per que diuen que seran un aparador propagandístic per a un règim opressor. La comunitat internacional té la responsabilitat de convertir-los en l’aparador d’una societat oprimida i servir de caixa de ressonància dels seus problemes.

dimecres, 5 de març de 2008

Tal com veig la campanya

No em veig amb esma de més, tiro de wikipedia i quedo sorprés de l'exactitud entre la definició i la realitat política.

diumenge, 2 de març de 2008

La Dictadura dels partits

A mi la Política m'agrada (denotis l'us intencionat de les majúscules). Potser és per això que m'està costant tant postejar sobre les properes eleccions a les Cortes Generales. Per sort hi ha gent bastant més espavilada que sí que és capaç d'espressar amb paraules el quer a la majoria ens passa pel cap. Us recomano un article de Xavier Sala-i-Martín publicat a La Vanguardia:

El hecho de que la campaña electoral española ocurra al mismo tiempo que las primarias de Estados Unidos hace que podamos observar las diferencias entre ambos procesos. Aquí van algunas de las más obvias: En España los candidatos son elegidos a través de oscuros mecanismos de partido; en EEUU los escoge la ciudadanía a través de primarias. En España no existe la libertad de votar sólo a un determinado diputado (las listas son cerradas por lo que se vota a todos los candidatos de un partido o a ninguno); en EEUU se vota a cada candidato individualmente. En España el gobierno obliga a los medios públicos a destinar una determinada cantidad de minutos a cada partido, violando así la libertad de prensa y expresión y manipulando a los medios públicos que no son suyos sino de la ciudadanía; en EEUU existe libertad para informar. Y lo que más ha llamado la atención de todo el mundo durante estos últimos días: en España se acaba de celebrar el primer debate en quince años; en EEUU ya se han celebrado 43 debates televisados (20 los demócratas y 23 los republicanos), ¡y eso que todavía están en las primarias, escogiendo a los candidatos!

L'article continua [aquí]