dimecres, 29 d’octubre de 2008

Pel boc gros


Sempre he cregut que una de les funcions més importants de la professió periodística és la de servir d’ulls i orelles a la resta de ciutadans, la funció de control als estament públics (jutges, polítics, policia) i al de denuncia del que no és correcte.

En aquesta línia sembla que el ABC ha engegat una campanya de “destape” de vergonyes polítiques. Primer el cotxe de Benach, després les reformes de Tauriño i avui la despesa de Moncloa en manteniment. No ens enganyem, en el fons el que fan és aprofitar una conjuntura en la que tot el que soni a “despilfarro” indigna a qualsevol. I si el despilfarrador és independentista, nacionalista o socialista millor que millor.


Senyors del ABC, si s’hi posen posin-se en serio, deixin estar el reposapeus del pobre Benach i entrin a investigar què passa amb tantes comissions, observatoris, informes oficials, ministeris absurds, sub-sub-sub-secretaris, col·laboradors externs, etc.


Si us plau, ja que s’hi posen agafin el porró pel boc gros. Per què no comencen amb la família Borbón?

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Crisi? Quina crisi?


Avui he posat gasoil a 1 euro, no deixo de veure ofertes de rentadores, cotxes i teles de plasma finançades al 0% TAE, la caiguda dels preus del blat al mercat de futurs farà baixar aviat el preu del pa, la llet i la carn... crisi? Qui va dir que hi havia crisi?

Bé, partim de la premissa que no treballo a la Nisan i que la meva empresa em continuarà pagant el meu salari.

Una abraçada als autònoms i empresaris que m’estiguin llegint.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Ivette Nadal


Escoltar iCat.cat sempre és sinònim de descobrir coses noves. I aquesta setmana he descobert a la Ivette Nadal i voldria recomanar-vos-la.

Potser la millor introducció és la que ella mateixa fa al seu web:

Ivette Nadal neix a Granollers un matí de llamps i trons de 1988, després de ser engendrada una nit d’envelat i Festa Major. Inicià els seus dits entre les tecles als tres anys, i aviat va fer amistat amb la sis cordes. Va participar a tres edicions del Campus Senglar Rock, on allí enregistrà les cançons "Clar de lluna" i "Rèquiem".

Vic serà el primer nucli dels seus poemes recollits a "els mots d'en Víctor", i després de l'afluència dels recitals poètics a l'Horiginal entre veus de fum, sorgeix "Camí Privat".

Al llarg del 2005 al 2007 entre batalles va anar sorgint material propi i artesanal, que desprès serà auto-editat i finançat com a maqueta-disc sota el nom de "Guerres dolcíssimes". Actualment la cantautora catalana gràcies a gent que ha trobat interessant el projecte, ja sona entre móns musicals catalans, sense intenció prèvia.

Jo la vaig descobrí amb Aristòcrata (la podeu escoltar al seu myspace) tot fent cua a la C-32 per entrar a Barcelona en cotxe un dilluns que plovia. No estic segur si l’entorn hi va influir però escoltar-la en va fer pensar. (així, en abstracte).

Avís per a navegants: a tots aquells lectors habituals de l’Espai D, fanàtics de la cultura musical anglosaxona dotada d’una suposada superioritat moral em direu que estic recomanant a una catalaneta guapeta que fa pop maquet. Doncs jo us diré que si, que és una catalaneta guapeta que fa pop maquet, que escriu i composa i que es financia i s’autoedita i ... que m’agrada perquè no només de Blues i R&R viu l’home.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Mas i/o Duran


Un, aspira a ser el proper president del seu país (Catalunya), l’altre voldria formar part del govern del seu Estat (Espanya). Són els líders de dos partits diferents, però fa tant de temps que van junts que la suma ja és més gran que les parts i desfer el pacte és un risc molt elevat que cap dels dos no s’atreveix a córrer.

L’un busca la complicitat d’ERC per avançar en la sobirania del seu país (Catalaunya), l’altre necessita la complicitat de qualsevol dels dos Grans d’Espanya (PSOE/PP) per aconseguir un Ministerio. L’un busca sacsejar la societat catalana i fer-la despertar, l’altre busca estabilitzar la societat espanyola i fer-la avançar.

Quan els objectius eren comuns la coalició era un invent magnífic, avui la “i” és un problema enquistat entre la C i la D, entre Mas i Duran.

divendres, 17 d’octubre de 2008

L’arbre i el bosc


Fa uns dies llegia una article esportiu que em va fer pensar en el tractament informatiu que els mitjans estan fent sobre la crisi actual.

L’article parlava del record del món dels 100m llisos que el gran Usain Bolt va aconseguir el passat estiu. Explicava que no se qui de no se quina universitat havia fet, uns mesos després del dia de la final, un estudi exhaustiu de la carrera gracies a les filmacions en super alta velocitat (slowmotion). Entre altres coses, l’estudi conclou que la fase d’acceleració (els 30 primers metres) suposa un 64% del resultat final mentre que la velocitat de reacció al tret de sortida només impacta en 1% (excepte si fas sortida nul•la, clar). En canvi si vau seguir les retransmissions dels JJOO segur que recordeu com la dada de la velocitat de reacció dels velocistes semblava que fos el punt clau de cada carrera, segons ens explicaven els periodistes.

El fet és que, apart del cronometratge final, la velocitat de reacció és l’única dada que tenen disponible els periodistes en temps real durant la retransmissió. L’estudi de l’article només es pot fer temps després, una vegada analitzades les imatges de la cursa.

“La televisió ha distorsionat la realitat i pretén fer creure que el temps de reacció al tret de sortida és rellevant, però no és així: només significa un 1% del resultat final davant del 64% de la fase d'acceleració.”

Veieu per on vaig respecte a la relació amb el tractament informatiu de la crisi? La fluctuació diària de la borsa és l’equivalent a la velocitat de reacció al tret de sortida dels velocistes. És la única dada immediata, variable a cada cursa (a cada portada), impactant si la compares amb la història universal dels mercats financers, però absolutament intranscendent per l’anàlisi d’una crisi profunda con l’actual. No dic que el comportament dels mercats financers no sigui rellevant pel futur de la crisi el que dic és que el que pugi o baixi la borsa de Tokio avui o demà (de manera aïllada) no més que l’anècdota del dia, no la noticia de portada.

dijous, 9 d’octubre de 2008

L’enèsima llufa que ens pengen


Avui La Vanguardia ens sorprèn amb una d’aquelles noticies de periodisme d’investigació o potser millot dit d’infiltració. El Constitucional ja té debatut un 80% dels recursos a l’Estatut i es veu a venir una (altra) retallada d’aquelles que fan història.

Aquesta noticia em dona peu a parlar d’un dels temes polítics que més m’agrada: la cultura del referèndum d’aquest coi de país anomenat Espanya. Repassem els passos per aprovar l’Estatut i provem de ser sintètics.


1r
Els partits catalans negocien per elaborar-ne un redactat

2n
El Parlament de Catalunya (fruit de la sobirania del poble català) l’aprova

3r Una comissió del Congrés del Diputats en negocia esmenes i modificacions (a la baixa)
4rt
El ple del Congrés dels Diputats (fruit de la sobirania del poble espanyol) l’aprova

El poble de Catalunya l’aprova en referèndum

El TC el retalla o l’esmena o el declara inconstitucional (o si pixa a sobre si vol)

Fi


La meva conclusió és: ¿de què collons serveix el referèndum dels pas número 5 si després venen uns senyors i esbudellen el que s’ha votat? Una pantomima, com pot un grup de jutges (al servei de la sobirania popular) dir la última paraula una vegada la pròpia sobirania popular ha parlat.

L’Estatut que surti del TC no serveix, no és el que el poble va aprovar.

PS.: Ja de pas, aprofitant l’avinentesa, podríem anar passant d’estatuts i començar a redactar una Constitució, no?

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Mis amigos los banqueros


Zapatero es reuneix amb 7 banquers triats més o menys a l’atzar (ja em direu que fa el payo de Unicaja ... a si! Em sembla que és amic de Manuel Chaves) per sortir a la premsa com en Sarkozy.

Notis que Botín tenia coses més importants que fer i va enviar al “segundo de abordo”.

Si no hi ha crisi (Solbes dixit) i si Espanya té el millor sistema financer del món mundial (Zapatitos dixit) aquesta foto és innecessària.

Si realment estem immersos en la mateixa crisi financera que la resta del món mundial aquesta foto és insuficient.

Per cert, suposo que ja haureu mogut els vostres estalvis del banc espanyol on els teníeu ara a un banc alemany/grec/irlandès on us garanteixin el 100% dels vostres estalvis, no?

UE = paxanga = cada soci a la seva puta bola.



The Last Laugh - George Parr - Subprime - subtitulos
Cargado por erioluk

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Constitució de pedra

Primera edició de la Constitució Espanyola (amb "pollastre" inclòs). Cau el mite de que l'aliga és preconstitucional.

Per reformar la Constitució espanyola cal:

- 234 diputats espanyols favorables
- Noves eleccions
- 234 diputats espanyols favorables, una segona vegada
- SI a un referèndum a tot l’Estat

Tenim clar que l’actual constitució no es reformarà mai de la vida, no?
I menys, cap canvi que afavoreixi l’autodeterminació de Catalunya (les 4 circumscripcions catalanes envien 47 diputats).

dijous, 2 d’octubre de 2008