dilluns, 16 de març de 2009

Els meus euros


Davant la incapacitat del Govern de l'Estat per resoldre el finançament de la Generalitat poso els meus impostos directes (IRPF, Patrimoni i Societats [quan obri el meu propi negoci]) i indirectes (IVA, alcohol [poc] i benzina [bastant]) a disposició de la Conselleria d'Economia i Finances. I ho faig amb el mandat exprés de que aquests diners siguin administrats amb rigor i transparència per tal que serveixin per finançar les activitats de la Generalitat dins i fora de Catalunya.

Ara només cal que el MH President trobi la manera, amb l'ajuda del Sr. Conseller, de donar validesa legal a aquesta declaració de principis.

Senyors, oblidin-se del xec Zapatero, reclamin el concert econòmic que ja tenen Canàries, Ceuta, Melilla, Navarra i País Basc.

6 comentaris :

Ferran ha dit...

Genial el post, Dani! Hi dono ple suport, a la proposta, i estic 100% segur que, si fos possible votar-la, a Catalunya guanyaria per majoria absoluta!

Anònim ha dit...

Mi patria mi terruñito, cada uno mirandose su ombligo y todo yéndose al carajo, tras esta monumental crisis que nos va a asolar el estado de las CCAA solo será un mal sueño, y si no tiempo al tiempo.
Miguel

Natxo Rovira ha dit...

Jo m'apunto, Dani. Encara que només sigui per l'adorable ingenuïtat de la teva brillant proposta.
No acostumo a ser negatiu i tendeixo a confiar sempre la bona fe de la gent, però començo a preguntar-me si els catalans no tenim els dirigents que ens mereixem...
Quants anys portem amb aquest tema del finançament (sic), per no dir clarament espoli? i quantes vegades els partits 'catalanistes' han tingut la clau del parlament de Madrid?

Dani R. ha dit...

Miguel, et semblaria millor que la meva declaració fos en el sentit de "poso els meus impostos al servei de la ONU"?

Modgi ha dit...

L'únic concert econòmic que tindrem aquest any és el de les festes de la mercè, que és gratuït.

Anònim ha dit...

No para la ONU ni un euro, es mucho mejor gastar el 60% del gasto público(es lo que
se llevan las CCAA de los presupuestos estatales) en 17 presidentes, con sus cochecitos oficiales, sus consejeros, sus
17 miniparlamentos, embajadas, oficinas de lujo, subvención de lenguas indígenas o gastarse
un pastón en un estudio de cotorras en Barcelona. Aunque creo que lo que se lleva la palma
es nombrar al indocumentado hermano de Carod como embajador de Cataluña en Paris con barra
libre de gastos, tranquilos si dentro de un par de años seremos los propios catalanes los
que les lleven a la hoguera.
Miguel