dijous, 29 de gener de 2009

Les 7 diferències

No em considero especialment pro-yanki tot i que crec que hi ha moltes coses interessant als USA. Estar clar que és un altre món, comparat amb la vella Europa i no tot és comparable, però el que us presento a continuació no és res més que una reflexió sobre un fet concret.

A: Presa de possessió de l'ultim president dels USA:



B: Presa de possessió de l'últim president espanyol:



Estar clar que són litúrgies totalment diferents:
  • A es fa a l'aire lliure, davant del poble. B es fa a porta tancada, sota sostre i davant 'una representació' del poble.
  • A és el resultat d'una elecció directa del poble, B es el resultat d'una votació 'delegada' als representants del poble
  • En A participen poetes, cantants i bandes de música d'arreu del país, a B participen Duran i Lleida i Rajoy i altres espècimens.
  • En B no hi ha música ni focs artificials
  • En B una vegada feta la votació encara cal que un Rei ratifiqui la decisió presa pel Parlament. En A encara que al candidat li agafin cagarrines i no pugui ser envestit és oficialment president des de les 12:00am del 20-G
  • Us deixo a vosaltres la resta de diferències... amb què us quedeu amb A o amb B?

dilluns, 26 de gener de 2009

El vent i els 'caps de trons'

Arbre caigut aquest matí a Barcelona (als edificis de
darrera no els hi passa res, són així de llejos a propòsit)


Avui volia parlar dels tràgics successos de Sant Boi des de la perspectiva personal de qui s’ha dedicat molts anys a treballar amb nanos al món de l’esport. Al sentir la notícia el primer que em va venir al cap van ser el centenar o milers d’hores que he passat en un poliesportiu o a l’aire lliure amb deu o dotze joves sota la meva responsabilitat, en la sensació que tens quan els pares et deixen al jove jugador i et diuen: “anem a fer un cafè i ara tornem quan comenci el partit”.

Tot i que fa 26 dies que sóc pare no arribo ni a imaginar-me que deuen estar patint els familiars de les 4 promeses del beisbol santboienc, però em faig una idea de les sensacions que deuen estar vivint tots aquells que cada dissabte i diumenge no dubten a posar-se al capdavant que qualsevol equip de bàsquet, futbol, beisbol o el que sigui per educar en l’esport i fer feliços a milers de nens i nenes.


Com us deia, volia parlar dels fets des de la perspectiva personal (de fet ho he fet una mica) però aquest matí ha caigut a les meves mans aquest article de Jose Maria Carrascal a l’ABC i se m’ha regirat l’estomac. Un fragment per il·lustrar les reflexions d’aquest senyor:


“Un polideportivo no es una carpa ni una valla publicitaria, y debe resistir vientos más fuertes que los normales. ¿Por qué no los resistió éste? Pues por no haber sido construido como se debía, como tantas otras cosas hoy en Cataluña, donde «fer naciò», con aspiraciones de estado, prevalece sobre todo lo demás. Hay dinero para embajadas en el exterior, para selecciones nacionales, para equipos extranjeros que aceptan competir con ellas, para subvencionar escuelas y cátedras que enseñan fuera el catalán, para promover una línea aérea de bandera catalana, y para mil cosas por el estilo. Pero no lo hay para hacer como se debe un túnel de Metro ni para construir un polideportivo que resista un ventarrón”


Com es pot ser tant canalla i tant injust en un moment així? El poliesportiu fa 15 anys que es va construir i si es demostra que tenia deficiències no es pas per culpa de que al 2009 Carod inauguri una delegació (que no ambaixada) a NY. És molt mesquí atribuir l’enfonsament del Carmel o l’accident de Sant Boi a les aspiracions de fer nació (que no naciò) de Catalunya. Sr. Carrascal quants accidents es podrien evitar o quantes escoles es podrien construir si desmantelléssim totes les ambaixades espanyoles al món que “fan Estat” o el Ministeri d’Exteriors directament o l’exèrcit o l’Institut Cervantes.


Sr. Carrascal, no entri en aquest joc ... i menys amb la mort de 4 nens.

dimecres, 21 de gener de 2009

President Made In USA

A Europa en general i a casa nostra en particular tenim tendència a copiar o adaptar les formules d’èxit als USA. Veient el rotund èxit que ha suposat l’efecte Obama tinc l’esperança que els nostres polítics es decideixen a copiar alguns aspectes que em semblen molt interessants de la campanya del 44è President Made in USA (Montilla és el 128è president de la Generalitat):

Discurs amb missatge positiu: Obama ha estat l’abanderat de l’optimisme, del “és possible”, del posem-nos tots a sumar, en definitiva del Yes We Can. Cosa que contrasta amb els típics discursos dels nostres polítics en campanya de “voteu-me que sinó vindrà el llop” o de “jo potser sóc un patan però el meu rival és patan i mig”

Dirigir-se al poble que l’ha d’escollir: Obama parla al seu poble, es dirigeix als que l’han d’escollir. Per parlar amb el seus rivals polítics ja té els nombrosos debats electorals. Aquí patim constantment l’endogàmia de la classe política. El 90% dels discursos o declaracions dels nostres polítics van dirigits a atacar-se o recriminar-se entre ells. En lloc de política per el poble tenim política per la política.

Institució presidencial: una vegada hi ha president tots sumen, rivals interns i externs al partit es posen a disposició del president electe. Aquí no només estem tot el dia fent oposició sinó que a més a més institucionalitzem (i li donem un sou) al Cap de l’Oposició. Una vegada hi ha president la campanya electoral al USA es tanca fins al cap de 4 anys. Aquí l’elecció del president suposa l’inici de la campanya electoral següent.

Elements extra-presidencials: una vegada Obama és president i la campanya acaba els aparells dels partits passen a treballar a l’ombra. El poder és per al president, el Senat i el Congrés. Aquí hem de suportar les ingerències constant de secretaris generals, portaveus i presidents de partits que no deixen de fer soroll (els Icetas, Zaragozas, Puigcercós, Felips Puig de torn).

dimarts, 20 de gener de 2009

Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català

Ahir vaig veure la gala dels premis Gaudí del cinema Català i em va agradar. Alguns dels gags de la Clara Segura no van ser massa brillants i alguna actuació musical va ser una mica surrealista però en global em va agradar.

I em va agradar com a concepte i com a gala d’entrega de premis en si mateixa.
Com a concepte per que cerc que l’Acadèmia ha aconseguit posar en marxa uns premis que honoren la feina de molts professional d’aquest país i com a gala per que va ser àgil i vistosa. Llarga vida a l’Acadèmia del Cinema Català i que els premis Gaudí ajudin a pujar el nivell de la producció cinematogràfica d’aquest país i sobre tot a normalitzar el cinema català.

Per cert, el premi en si (l’estatueta) em sembla el trofeu més maco que he vist mai.

dimarts, 13 de gener de 2009

En Martí ja és aquí


Quan li expliques a algú que ja és pare que aviat tu també ho seràs acostuma a felicitar-te i a assegurar-te una d’aquest dues coses (o les dues):
U, que és una experiència meravellosa i dos, que et preparis per no dormir durant una bona temporada.

La primera reflexió és indiscutible. De fet, tot el procés de veure com una nova vida creix al ventre de la teva dóna és fascinant (ni m’imagino el que deu ser experimentar-ho en el propi cos). Però quan aquesta vida es presenta davant teu arrugada, més aviat lila i havent sortit per un lloc impossible és quan els genolls et fan figa, el borrissol del clatell se’t posa de punta i els ulls se t’inunden de felicitat.

En quant a lo de no dormir, bé em temo que és bastant relatiu. Suposo que amb el temps tots el pares tendeixen a mitificar-ho. El bebè menja cada 3 hores i els adults tenim el mal costum de dormir entre 7 i 8 hores seguides així que estar clar que cal alinear-se.

Alguns cometaris més, expressats de forma sintètica, que he anat acumulant aquests dies de paternitat:
  • Si tens un blog et costarà trobar un moment per postejar.
  • El naixement d’un fill sempre agrupa a família i amics al seu voltant, si el fill neix en èpoques nadalenques ni t’explico!!
  • Tenir bessons em faria por, trigèmins ja deu ser de jutjat de guàrdia. 
  • Els 15 dies de permís de paternitat són absolutament imprescindibles (ja triguen a allargar-ho a 4 setmanes).
  • Si algú s’està mirant cotxets el Bugaboo Bee és tot un encert.
  • No, no ens hem comprat un monovolum de 7 places (encara).
  • La burocràcia d’aquest país és patètica tirant a lamentable: Registre Civil, Institut Nacional de la Seguretat Social, Ajuntament, Hisenda, Generalitat, Centre d’atenció Primària... cal anar a tots aquest llocs per facilitat cada vegada la mateixa informació que conté el teu DNI. Ja m’estendré sobre aquest tema més endavant.