dijous, 29 d’octubre de 2009

Droid, el primer mòbil amb Android 2.0

droid
En pocs dies es posarà a la venta (als USA, of course) el Droid fabricat per Motorola. Verizon és la companyia que tindrà la primícia de disposar del primer dispositiu que funciona amb Android 2.0 (el sistema operatiu de Google). Tenim a la vista el rival definitiu per l'iphone?


dimarts, 27 d’octubre de 2009

Resposta a “La caixa dels trons”

Post resposta al post d’avui de la Cullerada

Amic Jordi, estic completament d’acord amb la teva reflexió excepte en la segona meitat del quart paràgraf del teu post d’avui. El sistema polític d’aquesta país fa pena. No tenim llei electoral pròpia, les Iniciatives Legislatives Populars són una enganyifa, no tenim llei de consultes populars, el sistema de llistes tancades fa que siguin els partits i no el vot popular els que decideixin qui ocupa cada càrrec i per remar-ho el finançament dels partits fot més pudor que un contenidor de fracció orgànica un 15 d’agost.

Ara bé no puc estar en més desacord amb la teva proposta:

Encara que potser, quedar-nos al sofà és la millor manera que tenim de fotre'ls. Quedar-nos TOTS al sofà, però tots els dies, inclòs el dia de les eleccions. No hauríem d'anar a votar ningú, i que aquesta democràcia de pacotilla se la maneguin ells solets.

Això és precisament el que busquen, menjar-se ells mateixos la democràcia. De fet en gran mesura ja ho fan amb l'absència dels mecanismes que he citat més amunt. Quedar-nos a casa i no votar és el que els partits estant desitjant. Seria la situació ideal per ells, arribar al mandat només amb els vots dels afiliats al partit. Seria l'Eden.  Arribaria a president de la Generalitat qui més mèrits acumules dins del partit. De fet no estem tant lluny d’això. Tot el que ha hagut de fer el Sr. Montilla per ser president, a part de treure’s el graduat escolar,  és posar-se a la cua del partit, treballar pel partit i esperar a que els que anaven davant d’ell anessin caient. Amb els vots dels afiliat, quatre jubilats i deu o dotze funcionaris ja ho tens.

Imagina’t el cas contrari. Suposem que el proper president de la Generalitat depengués del vot directe del 80 o 90% de l’electorat. Estarien tots acollonits fins a l'últim dia. Imaginat que Laporta, Nebrera, Soriano o Lluís Bassat poguessin presentar-se a una primera volta a unes eleccions presidencials sense necessitat de tenir darrera un partit amb 150 anys d’història. Els aparells dels partits s’haurien d’esforçar una mica més a l’hora de presentar Montilles, Saures, Camachos o Masos. Tenir l’electorat tabulat i controlat és el desig de qualsevol director de campanya “professional”.

Company, no et deixis atrapar pel costa fosc de la Força.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Reagrupament: visionaris o xerrameques?

logo-nou He estant llegint per sobre la Ponència política de Reagrupament Independentista que la primera assemblea d’aquest nou partit va aprovar el passat dissabte. I em quedo amb el dubte de si aquesta gent suposarà una revolució per a la política del país o són un efecte gasosa més. Em semblen especialment interessants les idees de "regeneració democràtica" que plantegen.

Uns quants destacats de la seva ponència:

pàgina 8:

L’Estat espanyol, amb la monarquia constitucional, ha continuat concebent-se i actuant com a Estat unilingüístic i uninacional. La Casa Reial, l'exèrcit, el Congrés i el Senat, els Tribunals centrals, el Govern, la diplomàcia, la projecció internacional, la policia de fronteres i la majoria de representacions públiques responen a aquesta concepció. La Constitució espanyola estableix una llengua obligatòria –l'espanyola– a tot el territori estatal. Els mitjans de comunicació d'àmbit estatal utilitzen l'espanyol i fan invisible l'existència de les llengües diferents del castellà. L'Estat espanyol ha mantingut una atmosfera comunicacional homogènia de cultura i llengua espanyola.

En aquest medi homogeni, l’Estat espanyol reconeix l'existència d'altres llengües els parlants de les quals es concentren en algunes comunitats autònomes. Aquests parlants tenen dret a utilitzar la seva llengua i que l'administració els atengui en aquesta llengua. Però, a diferència de la llengua espanyola, el seu ús és voluntari i no pas obligatori, cosa que converteix els parlants en una minoria nacional.

pàgina 11:

1.6.c. Un procés sense pertorbacions econòmiques

Formar part de l'euro permet que Catalunya es proclami Estat de la Unió Europea sense pertorbacions econòmiques. El Conveni de Viena de 1978 estableix que els Estats successors d'un Estat previ passin ambdós a ser automàticament membres de les instàncies internacionals a les quals estava adscrit l'Estat escindit. L’Estat espanyol i l’Estat català continuarien formant part del mercat únic europeu, amb la mateixa moneda, i les relacions econòmiques continuarien igual. Les empreses catalanes podrien continuar venent i operant al mercat espanyol i les empreses espanyoles podrien fer el mateix a Catalunya.

pàgina 12:

2.2. El sistema electoral català i espanyol

En trenta anys d’autonomia, el Parlament de Catalunya no ha estat capaç de fer una llei electoral pròpia, i es regeix per l’espanyola. Aquesta llei electoral també està pensada, fonamentalment, a favor dels interessos de la governació dels propis partits, fins i tot posant-la per davant dels interessos de la governació del país. Les llistes tancades fan que els partits desenvolupin unes estructures molt jerarquitzades i endogàmiques, ja que finalment, des del punt de vista electoral, només compten uns pocs noms. Alhora, forcen una cultura de lleialtats dòcils i disciplinades que faciliten el seu govern intern i anul·len les possibles veus discordants o prou ambicioses com per competir amb els qui controlen el partit.

pàgina 12:

Propostes de regeneració democràtica:
- Sistema electoral basat en llistes obertes -així tothom pot saber a qui vota, i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina- i districtes electorals reduïts.
- Limitació de mandats -la dedicació a la política ha de ser transitòria, “persones que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals”.
- Limitació i publicitat dels sous de tots els càrrecs electes i membres del Govern, incloent-hi les dietes i les percepcions per pertànyer a consells d’administració d’empreses i consorcis públics.
- Control i transparència en la despesa, fent públic quines empreses i entitats són
les beneficiàries dels contractes, concursos i ajuts atorgats per l’Administració Pública.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

M&M

Partim de la base de que Millet i Montull són dos lladres confessos que cal investigar, jutjar i engarjolar (si port ser dintre d’uns mesos millor que dintre d’uns anys). Dit això, no perdem la perspectiva del cas o millor dit, no deixem que els mass media ens facin perdre la perspectiva del cas. Ahir, i encara avui, no deixo de sentir gent tremendament indignada per que el jutge “ha deixat lliures” a M&M. Normal. El poble espera que aquest dos pàjarus ingressin a la presó el més aviat possible i si pot ser a la cel·la més ronyosa de La Model.

El que realment m’indigna a mi és l’actitud de mitjans i politiquets que aprofiten la reacció que el cas crea en la gent per fer un exercici de mercantilisme obscè uns i de demagògia electoralista els altres. Se’ns dubte el cas Palau és ara mateix la noticia amb no-morts més sucosa del moment i per tant una garantia d'èxit per portades, tertúlies i capçaleres de telenotícies. Però tant uns com els altres tenen el mitjans i sobretot el deure d’explicar la realitat el més acuradament possible per ajudar a col·locar les coses al seu lloc.

Per exemple, no deixo de sentir parlar a tertulians i a algun conseller de com de difícil és entendre que el jutge no dicti presó preventiva en un cas que crea tanta alarma i indignació social. Molt bé, doncs no haver eliminat el supòsit d’alarma social en la reforma penal del 2003!! Ara mateix només al reincidència, la possibilitat de destrucció de proves i la possibilitat de fuga poden fer que el jutge dicti presó preventiva…. que en cap cas no és una anticipació de la pena. No li reclamin al jutge que faci una feina per la qual vostès (polítics) els han tret les eines.

El drama real de tot això no és que M&M dormin avui a casa seva o a Quatre Camins, el drama real és que fàcilment poden passar anys abans la justícia no trobi el moment de jutjar a aquest parell de xoriços confessos.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Patrimoni, money, money

Si és que no hi ha res pitjor que tenir una bona idea i executar-la malament. Em refereixo a la nova estratègia de maquillatge de l’executiu Zapatero de publicar, via BOE, el patrimoni de cada un dels ministres. Com a idea no està malament, com més transparent sigui la relació dels nostres governants amb els diners millor. Però clar… hi ha situacions que no es sostenen i l’iniciativa en lloc de aportar llum el que generea son uns dubtes bastant importants, anem a veure (cito el diariodenavarra.es):

El vicepresidente tercero, Manuel Chaves, con 64 años y después de cuatro años como ministro y 19 como presidente de la Junta de Andalucía declara un patrimonio que apenas bordea los 69.000 euros, 46.502 de la valoración de su vivienda y 22.461 en el banco. No tiene créditos pendientes.

Amb 64 anys no tenir crèdits pendents és prou raonable. Si has estat una persona treballadora i t’has deixat aconsellar bé és magnífic arribar amb l’hipoteca pagada a la jubilació. Però 69.000 euros de patrimoni no colen!! Chaves viu en un piset de 8.000.000 de pessetes? Va home va!!! I si això és realment així… que collons ha fet a

mb tota la pasta que ha guanyat en 23 anys de polític d’alt nivell? Amb aquest tiu ens hem de jugar les garrofes? Un paio que en 23 anys de sous magnífics només ha aconseguit acumular un patrimoni de 69.000 eurus?

Molt més estrambòtic em sembla el cas de la “miembra” Aído

En la parte baja aparece la responsable de Igualdad, con un patrimonio de 38.918 euros, 21.425 de su casa y 17.503 de títulos bancarios, pero debe más de lo que tiene. Bibiana Aído adeuda 109.722 euros.

Una casa de 3,5 milions de pessetes… juas juas i sobre tot… un deute de 109.000? I en què s’ha gastat aquesta senyora la pasta del crèdit? En mobles pel pis?

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Columbus day

Hi ha gent que té molt mala llet... mira que fer córrer aquesta animació precisament "el dia de la raza"… jiji

imperiumfail1

clickeu per veure l’animació

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Caçadors de sèries

Aprofitant que la nova temporada televisiva als EEUU està en marxa de nou i seguint la línia d’alguns blogaires de prestigi (aquí, aquí), us faig cinc cèntims de les sèries que estem seguint actualment a casa.

heroes banner

NBC Ha engegat la T4 als EEUU. Ja no sorprèn tant com la primera temporada però continua sent de les sèries millor fetes del moment.

 

 

fringe banner

FOX Estic acabant la T1 (està disponible en versió doblada al castellà). Semblava que la cosa dequeia però en els últims capítols la trama remunta. Als USA  ja ha començat la T2.

 

 smallville

CW Molt recomanada per fans de Superman o dels còmics en general. Acaba d’engegar la T9

 

 

himym-08-banner

CBS Divertidíssima sèrie al més pur estil Friends. S’acaba d’estrenar la T4 als USA (podreu trobar la versió doblada al castellà fins la T2, crec).

 

 

 

bigbang_banner

CBS Tremendament divertida… si ets una mica friky. Estic veient la T1 però crec que ja n’hi ha alguna més disponible. La versió doblada al castellà és molt correcta.

 

 

 

A la reserva tenim:

HouseBanner

FOX A l’espera que doblin la T6. Veure-la en versió original es un repte massa gran per mi (no s'entén ni un borrall entre tant tecnicisme mèdic… per molts subtítols que li posis).

 

 

 

 

flashforward

ABC A l’espera de trobar un moment per “catar” aquesta recent estrena, molt exitosa als EEUU, per cert.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Quin toston, però que còmoda és la poltrona

 

Aquest dos dies de debat general no han servit per res més que per confirmar el que ja sabíem. La “classe política” (al loro amb la perversió d’aquesta expressió) continua encallada en un discurs endogàmic, constant ment parlant de política per a polítics i amb polítics. Si agafeu les declaracions que fan als mitjans veureu com pràcticament el 100% de les paraules dels polítics d’aquest país van dirigides a un altre polític i no pas al poble com seria d’esperar.

El Parlament, aquets dies (i gairebé sempre) s’assembla més a un congrés de medicina on cardiòlegs parlen de cardiologia amb altres cardiòlegs que no pas a una cambra representativa de la sobirania popular. Els polítics, encallats en la seva professionalització, han arribat a oblidar que estan on estan no a títol personal sinó en representació d'algú altre. Quan un polític puja a la tribuna del Parlament i es dirigeix a la cambra no està parlant als companys de professió, està parlant al poble que està representat en els ascons que té davant.

El polítics han acabat confonent el fi amb el mitjà. Han convertit la política en el fi de les seves actuacions quan mai haurien de perdre de vista que la política és el mitjà per arribar a un fi molt més elevat.

Aquesta autocomplaença fa que, amb la complicitat de l’abstencionisme patològic dels ciutadans, aquest país segueixi sense llei electoral i sense llei de finançament de partits. Als polítics els agrada molt parlar de sí mateixos, però no tant legislar i posar regles a la seva professió. Els agrada molt més legislar el dia a dia de la resta de mortals i remenar els diners dels altres que no pas assumir que la seva tasca és una tasca de servei i acotada en el temps. I sobretot els crea urticària donar mecanismes al poble per que pugui exercir la sobirania que li pertoca de manera directa i eficaç.