dimecres, 30 de juny de 2010

No hi havia pla B

planb

Quan les successives temptatives de sentències fallides del TC s’anaven succeint, els periodistes demanaven als polítics quin era el pla B que tenien en ment una vegada hi hagués sentència. Tots contestaven que no desvetllarien el pla B fins que no hi hagués sentencia en ferm, que no era el moment, que no s’havien d'avançar als fets, etc…

Excuses. No explicaven el pla B per que no en tenien. I aquest dies ho hem pogut constatar.

El PSC és el paradigma de l'esquizofrènia política. Montilla se sent satisfet de la derrota del PP per que l’Estatut ha resultat majoritàriament constitucional, però a l’hora es declara profundament indignat per la retallada. La Chacón se sent satisfeta amb la sentencia i no veu necessari ni manifestar-se. I ja no parlem dels amic del PSOE. El President ens diu que pensa lluitar per refer el pacte polític amb Espanya però s’oblida d’explicar-nos com ho pensa fer.

CiU fa la pirueta màgica i diu que reclamarà el concert econòmic. Juas! No els hi sembla bé que l'Himne dels Segadors se l’anomeni himne nacional de Catalunya i ens donaran el Concert. Sí, segur, segur.

ERC torna a ser clarament  independentista després d’uns anys sense saber què era. Em temo que fan tard i Carod es deu estar fent un fart de riure a casa seva.

ICV ens vol convocar a un nou referèndum per acceptar o rebutjar l’Estatut retallat. Ah! Molt bé i quant el rebutgem què fem? Tornem a presentar l’Estatut aprovat el 30 de setembre? Tornem al de Sau? En fem un de nou i aquesta vegada no hi posem una portada de Tàpies a veure si així cola?

Del PP i C’s no parlo per que em semblen casos perduts.

En resum i dit en plata, els nostres politics no tenen ni puta idea del que cal fer ara. No en tenen ni idea per que la quadratura del cercle no existeix, quadratura que en el seu cas és “com fer avançar el país al mateix temps que jo no perdo la cadira”.

I sí, a la tardor hi ha eleccions i cal anar a votar però….[silenci llarg i incòmode]… a qui? Qui posarà la cara de veritat pel país? Està per veure.

El que sí sembla clrar és que de cop, l’opció tradicionalment utòpica que era d'independentisme s’ha convertit en el camí més realista i factible. De cop l’autonomisme, el federalisme, la plurinacionalitat… altra hora considerades opcions viables s’han convertit en pures utopies de la nit al dia.

Us deixo un interessantíssim debat a Vilaweb amb Salvador Cardús, Alfons López Tena i Ferran Requejo, moderat per Vicent Partal.

dimarts, 8 de juny de 2010

Quina tele em compro?


anàlisi conjunta by Bicho Raro+Espai D


Els grans esdeveniments esportius mundials acostumen a ser catalitzadors d'importants canvis tecnològics en el sector audiovisual. Recordeu quan va entra a casa vostra el primer vídeo VHS allà cap a l'estiu de 1982? El Mundial de Sud-àfrica està sent un d'aquests catalitzadors, més quant els jocs de Pekin ho van ser amb una intensitat relativa, al voltant dels aparells de televisió. Suposo que heu vist les dimensions del catàleg de Mediamarkt de les últimes setmanes, no?

Irremissiblement associat a l'allau d'ofertes per part dels fabricants i distribuïdors venen els dubtes dels consumidors a l'hora de triar i evidentment apareix la gran pregunta: “és ara el moment o m'espero una mica més?”


Amb l'explosió (i abaratiment) dels televisors plans (plasma o LCD) que es va iniciar fa uns anys semblava que els fabricant apostaven per convertir les teles en merament monitors eficients a l'hora de reproduir les imatges que algun altre aparell els hi subministrava. Per això fins no fa massa les característiques de les teles planes es basaven en destacar la seva mida i la seva eficàcia en ser fidels a la imatge original (tamany i qualitat). La “intel·ligència” la deixaven per a la resta de perifèrics de la llar: home cinema, discs durs multimèdia, reproductors de DVD, sintonitzadors de TDT, PC, etc. Per això en aquell moment les teles bàsicament eren un monitor equipat amb el major nombre d'entrades i sortides d'àudio i vídeo possibles que el fessin “conectable” a tot allò que tinguéssim a casa (per no tenir no tenien ni TDT integrat).


En l'ultim any aquesta tendència s'ha capgirat. Els fabricants de teles, liderats sobretot per Samsung i Sony, s'han adonat que s'estaven convertint en purs ensambladors d'electrònica i que estaven perdent el carro de la innovació i el que és més important el carro del valor afegir ($$$). Una vegada l'electrònica arriba al seu nivell de desenvolupament òptim (qualitat vs. costos) la diferència entre televisors és feia inapreciable. Reacció: tornar a omplir les teles de funcionalitats. I aquest és el punt on ens trobem ara. El número de logos que acompanyen a cada model de tele a un catàleg és dispara: dlna, wifi, internetTV, trueSound, movieUSB, TDTpremium, 3D, etc.


Què intenten dir-nos els fabricants amb totes aquestes funcionalitats? Doncs que el seu model és diferent al de la competència, ja no en tamany, qualitat o preu, sinó en la capacitat per ser un aparell d'entreteniment multimèdia complert en si mateix.


Així que el dilema esta servit. Què ha de ser el nostre televisor? Un simple monitor connectat a n aparells o un megaconglomerat de funcionalitats avançades amagades darrera 46” de plasma que el converteixin en el centre multimèdia total?


I el que és més important per poder contestar a la pregunta anterior, què és el que hom espera d'un centre multimèdia (CM) complert avui en dia? Doncs des de l'humil opinió de l'enginyer que us escriu podem dividir les funcionalitats desitjades en les següents categories:


sintonització/reproductibilitat

En aquesta categoria hi posaríem totes aquelles característiques que fan que el nostre CM sigui capaç de reproduir tot el que ens caigui a les mans, ja siguin continguts en directe o continguts enllaunats. Aquí hauríem de cobrir per un costat les emissions que fan els “broadcasters” actualment i en el futur i per l'altre hauríem de cobrir els formats més normals d'emmagatzematge de continguts audiovisuals. Una llista ràpida:


·Del primer grup: TDT-HD, TDT-3D, TDTpremium (pagament), Satèl·lit, FM, IPTV (imagenio, OrangeTV) i televisió per Internet (al loro amb aquesta última que Google va fort).

·Del segon grup tindríem els suports òptics habituals, CD/DVD i Blue-Ray i tots els formats de fitxers de dades multimèdia i les seves codificacions: avi, divx, mkv, aviHD, mp3, H264, DTS, AC3 i mil més.


emmagatzematge

Com a conseqüència de la llista anterior aquesta característica es fa evident. Cada vegada més el consum de continguts multimèdia esta basat en suports físics que guardem i visualitzem quant ens ve de gust i menys en les emissions en directe que algú decideix programar quant li pica (farcida d'anuncis).


Ja sigui perque els formats van quedant anticuats a mida que sorgeixen de nous, o perque el concepte de "suport" quedi obsolet front l'streaming o les descàrregues, mai se sap per on aniran els trets, i tenir un medi adaptable a allò que sorgeixi és una bona opció. La capacitat d'emmagatzematge, ja sigui en suport "disc lleuger" o "disc dur", ha de ser, per necessitat, cada cop més gran a mida que la qualitat augmenta i per tant el pes dels continguts és més gran (dels 700 MB típics d'una película ripejada de DVD, hem passat a 2, 5 o 8 Gb si volem més streams d'àudio, 5.1, alta definició...). A més a més, amb la poca facilitat que donen avui en dia les cadenes per seguir una sèrie (regularitat, canvis d'hora o dia per exemple), o veure una película segons les nostres preferències d'horaris, poder "recolectar" els nostres continguts audiovisuals per poder gaudir d'ells segons les nostres condicions, és una cosa a tenir molt en compte.


Per tant el nostre CM haurà de disposar d'una certa capacitat d'emmagatzemar aquells continguts que comprem o compartim (amb uns amics d'Oklahoma via P2P, per exemple).


connectivitat

Una vegada més, com a conseqüència de la característica anterior ens apareix una nova necessitat. Les prestatgeries plenes de DVDs tenen el seu limit i per això optem per emmagatzemar les coses en un disc dur, però el disc dur també té un limit. I quin és el següent pas? L'emmagatzematge distribuït. Cada vegada més el lloc on estiguin els continguts físicament serà més irrellevant. El que realment importarà serà com hi podem accedir. Ja sigui a un disc dur propi, al disc dur del veí, a un servidor compartit a Internet o als servidors de TV3, d'Apple o de Universal Pictures.


Per tant és necessari que el nostre CM tingui connectivitat tant a la xarxa local que poguem tenir a casa (wifi, cablejada, plc) com a Internet i que sigui capaç d'accedir de manera eficient als arxius multimèdia que altres dispositius emmagatzemen. Inclús hauria de poder ser actualitzable d'una manera assequible a través de la xarxa als nous formats que puguin aparèixer.


so

Un CM no està complert sinó sona de manera espectacular, si posem "Black Hawk abatut" i no ens salten les llàgrimes és que el nostre CM sona com un pet. Aquí potser és on els televisors farcits de funcionalitats tenen menys recorregut ja que el so està molt estretament associat a les característiques físiques dels altaveus que el reprodueixen.


Penso que s'han de tenir en compte dues coses:


Tot i que tecnològicament el tema no deixa d'avançar (stereo -> 5.1 -> so projectat...) per reproduir so amb qualitat es necessita un bon amplificador, potència i altaveus (la potència no és només capacitat de més volum: per a poder reproduir tots els detalls d'una grabació sonora, encara que sigui a baix volum, necessitem d'un amplificador amb bona potència per a que no retalli o alteri cap freqüència, armònics...). Per mantenir aquestes característiques, els amplificadors i els altaveus necessiten d'unes dimessions físiques que no es poden reduir tant fàcilment com s'han anat reduint altres parts de la tecnologia, com les unitats d'emmagatzematge o els processadors. Les TV han disminuit la seva tercera dimensió, per això incorporar un sistema d'àudio de qualitat és, de moment i tot i el que ens vulguin vendre, molt difícil. Sobre tot tenint en compte el subwoofer.


Per molt que poguem convertir el nostre aparell de TV en un centre multimedia, amb un gran menú d'accés a la nostra biblioteca d'audio, la gran versatilitat dels dispositius portàtils fa innecessari que per posar, per exemple, música a la nostra festa d'amics a casa, hagem de engegar el televisor. A més de pot pràctic.


I després de tota aquesta anàlisi quina seria la conclusió? Quina tele em compro?!


Doncs aquí entren molts factors a part dels purament tecnològics: el pressupost, la utilitat principal que li donarem (no és el mateix si sou uns serie-addictes que si l'únic que veieu és el La Riera i el TN vespre), lo comodons que sigueu i de les ganes de donar voltes per prendre la decisió final que tingueu.


L'opció de comprar l'última tecnologia no sempre és la millor: el preu serà molt alt per la novetat, l'exclusivitat... i de totes maneres de seguida vindrà quelcom que faci quedar obsoleta la compra. Esperar "una mica més" tampoc és opció, perque sempre podríem estar "esperant una mica més".


Permeteu-me fer un incís i reflexioni sobre una cosa: tot i que la competència impulsa la innovació, de vegades un es planteja si l'aparició de noves funcionalitats o de nova tecnologia estiguin retingudes amb la intenció de obligar-nos a renovar constantment la nostra televisió: la cadència amb que els avenços apareixen: primer les TV panoràmiques, després les planes (LCD i Plasma), poc després les planes de grans dimensions, poc després les grans TV amb alta definició, després els TV de LEDs, després els aparells 3D... fa que quan es consoliden les vendes d'un aparell apareix un nou producte que fa que els primers compradors de l'anterior comencin a rumiar-se la "necessitat" d'actualitzar el seu equip.


La meva opció, un cop decidim que volem una TV nova, és clara: definir la finalitat, estrablir el presupost, i comprar la "penúltima" tecnologia, que sergur que té un preu molt més ajustat a la qualitat. Per tant, posaria en dubte comprar ara mateix una tele 3D (a no ser que sigueu super geeks), però segurament intentaria apostar per la tecnologia LCD més avançada (actualment el que els fabricant anomenen pantalles LED). Si apostem per "l'antepenúltima" tecnologia llavors podem trobar coses molt intereanst en qualitat/preu en les pantalles de plasma o en les LCD tradicionals.

I si ens fixem una mica més enllà del propi aparell de TV, jo personalment apostaria pel següent:

Deslligar totes les possibles característiques tècniques susceptibles de patir constants evolucions del televisor i posar-les en l'aparell més adaptable i flexible per excel·lència: un ordinador. Buscar una tele el més gran possible (per espai i pressupost) i amb més entrades i sortides possibles i deixar tota la tasca de connectivitat, emmagatzematge i reproductibilitat a l'ordinador, que a més a més tindrà molta més facilitat de ser actualitzable a un preu molt menor (o com a mínim sense necessitar de canviar tot l'aparell).


Hi ha però dues funcionalitats que queden fora del PC. Una quasi imperativament, afegiu un bon receptor 5.1 i altaveus al vostre CM i l'altre per temes pràctics, és més fàcil resoldre el tema de la sintonització de continguts en directe (TDT) des de la tele que des del PC (tot i que no impossible). Si la TV no té sintonitzador TDT-HD no la compreu.