dimarts, 15 de novembre de 2011

Un debat de ficció: Vinick contra Santos

Encara no havia escrit res sobre el pobre espectacle que va suposar el "cara a cara" entre Rubalcaba i Rajoy a la seu de l'Academia de la Televisión amb Campo Vidal com a cronometrador oficial. I no he escrit abans per que realment en fa molta mandra comentar un esdeveniment, que hauria de ser tremendament important per les eleccions del 20N i que va resultar tant pobre. Realment va resultar un debat estèril i fictici. És per això que he decidit escriure al respecte tot fent servir una gran sèrie de ficció com The West Wing per explicar com crec que haurien de ser el autèntics debats entre candidats a dirigir un país.

Primer, els candidats que arriben a un debat final per l'elecció a president haurien de tenir el cul pelat de debatre i argumentar. Però no de debatre i argumentar amb altres polítics i periodistes, haurien de tenir el cul pelat de debatre i argumentar amb la gent que han de convèncer.


Haurien d'arribar a l'elecció final després de tot un proces de porta a porta, de poble a poble i de superar diferents eleccions primaries que els permetés dirigir-se al país sense necessitat de llegir constantment en un paper.

I sobretot, un debat presidencial, ha de ser un autentic debat... i ha de ser presidencial. O millor dit, l'han de mantenir candidats que realment estiguin capacitats per ser presidenciables, que sàpiguen parlar i convèncer, que no tinguin por d'ocupar l'espai i l'escenari, que no els intimidi que hi hagi públic al plató i que no converteixin al periodista moderador en un simple cronometrador de l'ACB.


Em temo que haurem de seguir conformant-nos amb la ficció.