dilluns, 20 de juny de 2011

Renovar-se o morir


Fa 3 dècades que Espanya es va dotar d’un sistema democràtic representatiu clarament marcat i condicionat pel règim anterior i per les circumstàncies d’una transició sobre la que hi havia grans dubtes. Durant aquestes tres dècades aquests sistema ha sofert poquíssimes, per no dir cap, variació substancial. En gran mesura per que el propi sistema ja va néixer amb uns mecanismes de canvi molt limitats i en part per que la societat que vivia sota aquest sistema no n’havia reclamat cap canvi de manera majoritària.

El crack del 2008 ha posat de manifest la debilitat de moltes de les estructures sobre les que se sustenten les nostres societats modernes occidentals. Sobretot les estructures financeres, però també les estructures i els mecanismes de poder i decisió de l’administració del que és públic.

Avui és pràcticament un consens que “el sistema” necessita ser revisat en el seu cos central.

Procés constituent

Una manera evident de canviar les coses és tornar-les a fer de nou. Cau i net. En el cas que ens ocupa això seria engegar un nou procés constituent. Procés que se m’ocorre que es podria plantejar des de dos punts de partida:

O bé un nou procés constituent per redactar una nova constitució del Regne d’Espanya o bé un nou procés constituent per redactar la constitució de l’Estat Català.

Actualització 2.0

Una alternativa al “foc nou” seria actualitzar el que ja tenim funcionant, és a dir, una reforma de l’actual constitució que portés darrera la reforma de lleis rellevants per al funcionament democràtic: llei electoral, de partits, organització territorial, legitimitat de la monarquia, separació de poders, organització de l’administració pública, etc.

Desllorigador

I quin pot ser el desllorigador que posi en marxa algun d’aquests processos? En el cas de voler un nou procés constituent em temo que només un cataclisme de magnituds elefantòniques faria que l’estat espanyol es plantegés redactar una nova constitució. Començar de zero sempre té el perill d’acabar pitjor del que estaves al principi.

En quant a la possibilitat de veure el naixement d’un nou estat a Europa (ja sigui federat, confederat o plenament sobirà) és una gran incògnita. De sobte tot el moviment dels referèndums populars i la gran manifestació del 10J han quedat eclipsats per un èxit del PP a Catalunya sense precedents, un enfonsament d’ERC que fa tremolar i una desaparició de les estelades a can CiU que fa pujar la mosca al nas. Crec que en la política del proper president d’Espanya podem tenir la clau de si l’opció independentista fa noves passes endavant o no.

Obrir el meló

Doncs si els dos processos anteriorment esmentats no sembla que s’hagin de posar en marxa en breu, quines opcions tenim de passar a “Constitución 2.0”?

Doncs sincerament crec que encara no ha nascut el president espanyol prou valent per atrevir-se a obrir el meló de la reforma constitucional. Així que una de les possibilitats més plausibles que hi veig a curt termini és que la reforma vingui forçada des de fora. Si Espanya patís una intervenció econòmica com la de Grècia segurament seria inevitable afrontar canvis profunds que implicarien reformar la constitució.

Una altra opció és que el Congrés resultant de les properes eleccions generals aportés una aritmètica parlamentaria prou plural i complexa com per que els dos grans partits haguessin d’entrar en debats profunds. I l’exigència del concert econòmic per Catalunya pot ser una de les metxes que encengui debats més profunds a nivell estatal.

I el 15M?

Ah! Quin paper hi juga el moviment que omple timelines de twitter, portades i tertúlies? Doncs crec que juga un paper molt rellevant a l’hora de sacsejar consciencies. El 15M està empentant per que els que tenen la legitimitat per fer canvis s’animin a fer-los, està empentant per que els que tenim el poder de legitimar a altres prenem consciencia del nostre paper actiu, estan empentant el debat polític als bars, als blogs, a les zones de vending de les oficines, està demanant a crits que la política ho inundi tot. I vull creure que, en el fons, també esta demanat que sigui la Política qui resolgui les demandes que fan.

Sóc crític amb el 15M quan intenta atribuir-se legitimitats que ningú no l’hi ha atorgat, quan intenta “apoderar-se” de la veu del poble, quant marca ralles a terra i diu “o et quedes a un costat o a l’altre”, quant creu que quelcom ha de ser llei per que ho ha decidit una assemblea no censatària una nit de primavera i sóc molt crític amb el 15M quan vol aturar un Parlament que fa 7 mesos que acaba de renovar-se.

Sóc 15M quant diu “desperteu”, quant diu “veus la palanca que tens davant? Utilitza-la”, quant diu “un altre món és possible, busca la manera d’aconseguir-lo”.

“Apaga y vámonos?”

Llavors què, agafem les maletes i emigrem a Islàndia? No seria mala idea però encara queden més possibilitats.

La primera és esprémer el sistema imperfecte actual al màxim:

Els ajuntaments poden convocar referèndums des de fa anys però el 99% no n’ha convocat mai cap. La norma actual permet exercir una democràcia més directa. Posem d’alcaldes als nostres pobles aquells que estiguin disposats a donar-nos la veu i que la taca es vagi estenent.

La nova llei electoral catalana també pot ser un punt d’inflexió important. Per a Catalunya evidentment, però també per la resta d’Espanya. Una vegada Catalunya es doti d’una llei lectoral moderna el mecanisme de “si los catalanes lo tienen nosotros tambien” es posarà en marxa irremissiblement als caps pensants de la resta de mandataris de la pell de brau i en pocs anys la majoria de CCAA engegarien processos de reformes electorals que tard o d’hora obligarien a la llei lectoral general a actualitzar-se.

Posar en marxa els mecanismes que ja existeixen farà créixer l’evidencia de que cal crear-ne de nous. Per que cal crear-ne de nous ò, i tant!

Mecanismes que garanteixin un separació real entre el legislatiu i l’executiu i enter el legislatiu i el judicial. Mecanismes que reordenin el mercat financer i separin banca inversora de risc de banca “tradicional”, mecanismes que reordenin el funcionament i el poder de les direccions dels partits politics i el seu finançament, mecanismes que reordenin el desequilibri fiscal entre territoris, mecanismes que limitin la despesa militar i potenciïn una cooperació internacional eficaç i eficient i moltes coses més... la feinada és de por. El problema és que la crisi ens ha agafat amb els pixats al ventre i amb la feina per fer i ara volem solucions màgiques.

dimecres, 15 de juny de 2011

El Parlament no es pot aturar


Els passat 28 de novembre 3.021.706 catalans van emetre el seu vot a alguna de les candidatures que es presentaven per constituir la IXa legislatura del Parlament de Catalunya. Gairabé el 60% del poble va parlar. Aquell mateix dia 2.095.122 es van abstenir i 92.331 es van votar en blanc.

D'aquests 2.095.122 de ciutadans no sabem que en pensen, van decir callar quan podien parlar. Però fins hi tot suposant (que ja és molt suposar) que tots estiguin en contra del sistema i per això no voten, no podem obviar que són 1.000.000 de ciutadans menys dels que sí van confiar en els sistema parlamentari.

El que es va iniciar el 15M a les places era molt potent com ideal i com a sotrac a la societat, però pretendre aturar el funcionament legítim del Parlament no és democràtic (per molt imperfecte que sigui el nostre Parlament). No ho és, i punt.