dimecres, 23 de novembre de 2011

Angels Of Mercy al Clap

Els Angels of Mercy estan de nou amb la banda al complet, 
i per celebrar-ho, tornen a la Sala Clap de Mataró. 

Dissabte 26 de Novembre a les 22:45h

Actuació conjunta amb El Loco Educado (0:00h) 
que presenta el nou disc "el equilibrio del péndulo"

Entrada anticipada: 6€ + despeses de gestió
Entrada a taquilla: 8€

Venta anticipada a:




dimarts, 22 de novembre de 2011

Resposta a @im_dario

Al blog del candidat a Senador per pirata.cat Dario Castañé (@im_dario) s'ha encetat un interessant debat sobre el sistema electoral Espanyol (el sistema català ja el debatrem quan redactem la nostra pòpia constitució).

Transcric la meva reflexió al debat obert.
 
Premisa:

Antes de entrar en el sistema de reparto creo que valdría la pena dar un paso a tras y pensar en qué votamos cuando votamos en España.

En España el sistema electoral liquida el mismo día el ejecutivo y el 100% de las dos cámaras del legislativo. Por lo tanto el día de las elecciones hay que reelegir ejecutivo (de manera indirecta) y dos cámaras del legislativo (que además se les suponen funciones diferentes).

Pretender ser "justos" en el sistema para elegir todo esto con único método es ser, a mi entender, demasiado ingenuo. Bueno, de hecho utilizamos dos métodos, pero lo de las crucecitas del Senado da para una tesis doctoral.

Desarrollo:

El #1persona1voto me parece una opción fantástica para la elección presidencial. Para elegir el presidente de todos, cada voto significa lo mismo. La mayoría gana y se lo lleva todo.

La propuesta que expone Dario para el Congreso nos lleva a un parlamento con 19 partidos. Eso esta muy bien si queremos un parlamento cuasi asambleario. Si estamos dispuestos a asumir las desventajas de algo así, perfecto, pero luego no nos quejemos si una minoría bloquea la decisión de la mayoría o la eficacia y eficiencia del legislativo caen por los suelos por que conseguir unanimidades es tremendamente costoso.

Podéis encontrar algunos cálculos alternativos más aquí: http://danirambla.blogspot.com/

El Senado, buff. O lo usamos o lo desmontamos. Como “centro de día” para políticos retirados nos está saliendo demasiado caro. Claro que quizá, antes de decir qué hacemos con una cámara de representación territorial tendríamos que aclarar cual es la organización territorial del Estado. ¿Somos un estado pseudo-federal, cuasi-fedeal, regional? De momento se podría decir que a lo sumo somos un estado Autonómicamente asimétrico (País Vasco y Navarra categoría AAA, Catalunya queriendo ser AAA, regiones que lo de ser autónomos ni les viene ni les va, Ceuta y Melilla sin clasificar, etc…

Corolario:

Elecciones presidenciales por elección directa. Utilizando varias rondas o bien utilizando primarias abiertas a todo el mundo para elegir los candidatos finales.

Elecciones al Congreso con circunscripciones más equilibradas. Si no queremos complicarnos mucho la vida las CCAA podrían dar el pego. A perfeccionar en siguientes iteraciones.

Elecciones al Senado utilizando “grandes electores”. Cada “territorio” a ser representado en la cámara territorial elige a sus representantes 2 o 3 (no hace falta más) a través de cargos ya electos. Podría ser a elección de los alcaldes o de los parlamentos nacionales/regionales. El Senado estaría alineado con quien gobierna en cada región/nación y conseguiría transmitir a la cámara alta la representación del territorio.

El voto es totalmente directo y representativo para el ejecutivo y se va volviendo más proporcional y “delegado” a medida que vamos “subiendo”.

Adendum:

Poder elegir fiscales generales y magistrados del constitucional por voto directo no estaría mal.



dilluns, 21 de novembre de 2011

Un altre apunt matemàtic del 20N

Una altra possible modalitat de repartiment d'escons és calcular el "preu" de l'escó a priori i no pas a posteriori com fa la llei D'Hondt.

Si considerem una circumscripció única a tota Espanya tenim que hi ha 34.952.313 electors i 350 escons a repartir. Això vol dir que cada escó val 99.864 vots. Per cada paquet de 99.864 vots que un partit pugui sumar li donarem un escó:



Partit    Dip20N  Vots20N     %20N      Alternativa   
PP        186    10.830.693   44,62%     108
PSOE      110     6.973.880   28,73%      69
CiU        16     1.014.263    4,17%      10
IU-LV      11     1.680.810    6,92%      16
AMAIUR      7       333.628    1,37%       3
UPyD        5     1.140.242    4,69%      11
EAJ-PNB     5       323.517    1,33%       3
ERC         3       256.393    1,05%       2
BNG         2       183.279    0,75%       1
CC-NC-PNC   2       143.550    0,59%       1
COMPROMÍS-Q 1       125.150    0,51%       1
FAC         1        99.173    0,40%       0    
GBAI        1        42.411    0,17%       0

Quedarien 125 escons buits corresponents a l'abstenció, els vots en blancs, nuls i a candidatures que no arriben a 99.864 vots. El PP passaria de tenir el 53% dels escons al 30% i IU del 3,14% dels escons al 4,6%. El 36% del parlament  quedaria buit.

Quatre apunts matemàtics sobre el 20N

Victor D’Hondt (20 de noviembre de 1841 - † 30 de mayo de 1901)

  • 9.710.775 persones que no han votat (algunes gràcies a la ineptitud dels responsables del vot per correu). 317.886 vots nuls i 333.095 vots blancs... més de 650.000 persones que voten però no troben cap opció que els convenci.
  • 61 candidatures han aconseguit vots vàlids. 48 d'aquestes candidatures no han acosseguit representació (acumulen 792.587 vots).
  • Espanya necessita eleccions presidencials separades de les parlamentaries. Executiu i legislatiu per saparat. 61 candidatures per formar parlament es garantia de pluralitat, però 61 candidats per escollir president es un sense-sentit.
Milers de vots de partits com IU i UPyD han quedat també sense representació ja que es presentaven a moltes circumscripcions on no han obtingut escó.

La llei D’Hondt pot ser bastant dicutible, però el que segur que és una distorssió són les circumscripcions. O millor dit, la diferencia de població entre circumscripcions. La lleu D’Hondt necessita circumscripcions on es reparteixin molts escons per cometre menys errors de proporcionalitat.

Si les circumscripcions fossin les CCAA en lloc de les provincies:
  • A Catalunya els resultats haguessin estat CiU 15 (en lloc de 16), PSC 14, PP 11, ICV 4 (en lloc de 3), ERC 3. Sense massa variacions. ICV hagués pogut aporfitar millor els vots que de manera provicial li son inutils.
  • A Castella Lleó la cosa és més interessant: PP 19 (en lloc de 21), PSOE 10 (en lloc d'11), UPyD 2 (en lloc de 0), IU 1 (en lloc de 0). Els 92.000 vots de UPyD i els 85.000 d'IU haguessin tingut representació.
  • A Andalusia (si treiem la barrera del 5%): PP 28 (en lloc de 33), PSOE 23 (en lloc de 25), IU 5 (en lloc de 2), UPyD 3 (en lloc de 0), PA 1 (en lloc de 0).
Si extenem el càlcul a totes les CCAA:

     Cir CCAA    20N
PP    174        186
PSOE  108        110
IU     19         11
CiU    15         16
UPyD   12          5
AMAIUR  6          7
PNV     5          5
ERC     3          3
CC      2          2
BNG     2          2
PA      1          0
GBAI    1          1
FAC     1          1
COMPROM 1          1
      350        350

Amb aquesta alternativa el PP no tindria majoria absoluta i el PSOE encara tindria menys diputats. IU y UPyD aprofitarien molt millor els vots perduts per diferents provincies.

Sembla que Espanya necessita una revisió del seu sistema electoral... clar que a Catalunya no hem estat capaços de fer-ne un en 30 anys.

PD.: Heu vist quin dia va néixer el senyor D'Hondt?  o_O

dimecres, 16 de novembre de 2011

Tech pills #1 "la fibra d'ONO"

Segur que tots esteu farts de sentir la publicitat de l'operador de cable ONO on destaca els avantatges de la seva xarxa "de fibra òptica". Comercialment ha estat una estratègia fantàstica ja que ha aconseguit transmetre el missatge de que ONO ofereix una xarxa moderna, fiable i de fibra óptica fins a casa nostra. Però tècnicament aquesta campanya es tremendament fal·laç, parcial i esbiaixada. En el seu moment l'agència Autocontrol ja va dir-hi la seva, arrel d'una denuncia de Telefónica. A diferencia d'ONO, Telefónica sí que esta fent un esforç inversor en desplegar una xarxa de fibra òptica fins a la llar (FTTH).
ONO ha pretendido de forma desleal y engañosa aprovecharse de la reciente popularidad que entre el consumidor medio está alcanzando la fibra óptica (por sus evidentes cualidades) y trata de arrogarse dicha cualidad cuando su red no presenta esa naturaleza.


Se muestran imágenes realizadas por ordenador de un mapa de la Península Ibérica (junto con la alegación "red de fibra óptica"), en el que un haz de luz blanca (que representa la fibra óptica) comunica numerosos puntos de la geografía española, llegando finalmente hasta el terminal portátil de la mujer que aparece en el anuncio. A continuación se muestra el logotipo de ONO del que sale de nuevo el haz de luz, que recorre el camino que hay hasta llegar a una zona urbana residencial, subiendo por las paredes de los edificios hasta llegar a los hogares.
Entiende el Jurado que si en una publicidad una red se califica como red de fibra óptica y esta terminología se acompaña de imágenes en las que la fibra óptica (o la luz que la representa) alcanza hasta los hogares, un consumidor medio concluirá necesariamente que la red del anunciante está íntegramente compuesta por fibra óptica. En el presente caso, la publicidad -por el tipo de imágenes que en el concreto anuncio se emplean- es susceptible de generar falsas expectativas entre el público de los consumidores, llevando a éste a concluir que la red del anunciante está integrada en su totalidad (hasta el domicilio de los consumidores) por fibra óptica, cuando esto no se corresponde con la realidad.
Tots els operadors de telecomunicacions utilitzen la fibra òptica com a mitjà de transport en les seves connexions troncals. Això és, la xarxa que interconnecta cada una de les ciutats i pobles amb els nodes centrals i amb Internet. Per tant, fins a les centrals telefóniques locals que trobarem als nostres barris i viles tots els operadors hi arriben amb fibra. És a partir d'aquests nodes locals on trobem la gran diferència entre operadors. Hi ha tres tecnologies principals per acabar de construir la xarxa des de la central local fins a casa nostra:

1. El cable telefònic tradicional (parell de coure). El cable de telefon de tota la vida, per on podem tenir el servei de telefonia bàsica de sempre i sobre el que es distribueixen també les tecnologies DSL (ADSL, ADSL+, ADSL2+ i VDSL). Aquest és el cas de la majoria d'operadors. amb aquesta tecnologia ens venen els Internet 6Mb, 10Mb, Máxima Velocidad, etc.


2. El cable coaxial (com el de les antenes de TV). Aquest és el cas d'ONO (hereva de la xarxa de MENTA a casa nostra). La xarxa d'ONO és el que es coneix com a xarxa híbrida fibra-coaxial (HFC). Presenta alguns avantatges sobre l'ADSL un dels quals és la capacitat d'aconseguir velocitats més altes. ONO està desplegat la norma DOCSIS 3.0 a la seva xarxa coaxial, cosa que li permet arribar a velocitats de 50 i 100 Mbit/s en baixada.


3. La autèntica fibra "real de verdad de la buena". El que es coneix com a FTTH o fibra fins a la llar. En aquest cas la fibra òptica s'estén fins a casa del client. És a dir que al menjador de casa nostra ens hauran de col·locar un aparatet fins al que ens faran arribar un cable de plàstic de color groc. Alló és la fibra. Telefónica és qui porta la veu cantant en aquest tema amb més d'un milió de llars pre-conectades a la seva xarxa FTTH (Movistar Fibra Optica). Orange també ha desplegat aquesta mena de xarxa a Madrid, Viladecans i Astúries i altres opreradors d'ADSL tenen aquesta tecnologia dins dels seus plans de futur. Aquí el tema de la velocitat queda pulveritzat, ja que la tecnologia que hi ha darrere l'FTTH continua en plena evolució. Connexions de centenars de Mbit/s són tècnicament possibles tot i que comercialment no tenen massa sentit (si més no pel mercat domèstic).

Espero que amb aquests quatre apunts us sigui més fàcil esquivar la publicitat enganyosa.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Un debat de ficció: Vinick contra Santos

Encara no havia escrit res sobre el pobre espectacle que va suposar el "cara a cara" entre Rubalcaba i Rajoy a la seu de l'Academia de la Televisión amb Campo Vidal com a cronometrador oficial. I no he escrit abans per que realment en fa molta mandra comentar un esdeveniment, que hauria de ser tremendament important per les eleccions del 20N i que va resultar tant pobre. Realment va resultar un debat estèril i fictici. És per això que he decidit escriure al respecte tot fent servir una gran sèrie de ficció com The West Wing per explicar com crec que haurien de ser el autèntics debats entre candidats a dirigir un país.

Primer, els candidats que arriben a un debat final per l'elecció a president haurien de tenir el cul pelat de debatre i argumentar. Però no de debatre i argumentar amb altres polítics i periodistes, haurien de tenir el cul pelat de debatre i argumentar amb la gent que han de convèncer.


Haurien d'arribar a l'elecció final després de tot un proces de porta a porta, de poble a poble i de superar diferents eleccions primaries que els permetés dirigir-se al país sense necessitat de llegir constantment en un paper.

I sobretot, un debat presidencial, ha de ser un autentic debat... i ha de ser presidencial. O millor dit, l'han de mantenir candidats que realment estiguin capacitats per ser presidenciables, que sàpiguen parlar i convèncer, que no tinguin por d'ocupar l'espai i l'escenari, que no els intimidi que hi hagi públic al plató i que no converteixin al periodista moderador en un simple cronometrador de l'ACB.


Em temo que haurem de seguir conformant-nos amb la ficció.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Els diners que s'han "donat" als bancs

No parem de sentir que és una vergonya que s'estigui donant diners públics al bancs, que precisament són els principals causants de la crisi i que hauria de ser al revés, que fossin ells els que paguessin. No entraré a valorar si el rescat de bancs és una tàctica encerta o si seria millor deixar que els que fessin fallida tanquessin (com es va fer amb Lehman Brothers). Però crec que seria interessant aclarir una mica que vol dir "donar" diners als bancs, per que tal i com se sent moltes vegades sembla com si estiguéssim creant partides del pressupost de l'Estat per regalar a fons perdut diners a CatalunyaCaixa o Unnim. No és exactament així i crec que aquest article al Público ho explica prou bé (per lo complex que és el tema). Reprodueixo la part interessant (no copyright infringement intended): 
Desde el comienzo de la crisis financiera, en otoño de 2008, el Gobierno ha puesto en marcha diferentes medidas de apoyo a la banca, similares a las que adoptaron otros países de la UE. Las ayudas las gestiona el Banco de España. No es dinero que salga del Presupuesto, pero sí es dinero público porque se ha cubierto con  emisiones específicas de deuda realizadas por el Tesoro.
Tres son las principales vías de inyección de capital. La primera, a través del Fondo de Adquisición de Activos Financieros (FAAF), consiste en la compra de activos de bancos y cajas, con pacto de recompra; esto es, supone un ingreso luego para las arcas públicas. Estas ayudas han ascendido a 19.500 millones.
La segunda vía son los avales a la emisión de deuda. Se trata de determinadas emisiones de deuda que realizan las cajas y los bancos que llevan la garantía del Estado. El Tesoro ingresa una comisión por este aval. Hasta septiembre, se han avalado emisiones por 88.606 millones. Y la tercera es el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria(FROB). Son las ayudas a las cajas y bancos para reforzar su solvencia, porque sus ratios de capital están por debajo de lo establecido. Hasta la fecha se han inyectado 17.616 millones. Por todas estas ayudas, el Estado ingresa dinero, en concepto de comisiones o de intereses. Entre enero y septiembre de este año, de los avales y del FAAF, el Tesoro ha ingresado 425 y 602 millones, respectivamente. En total, 1.27 millones.