divendres, 14 de setembre de 2012

A Espanya no hi ha unionistes

Foto de www.omnium.cat 

Una de les coses que més m'ha sorprès de tota la moguda dialèctica post Diada és la feblesa dels arguments dels unionistes, dels contraris a la independència.

Reflexionant una mica sobre això he arribat a la conclusió que, de fet, no hi ha unionistes. Per ser unionista la premissa bàsica és reconèixer que hi ha dues parts a unir i aquí bé el meu error. Els espanyols contraris a la independència no pretenen que Espanya i Catalunya segueixin juntes sinó que Catalunya sigui Espanya i entenen aquest "sigui" com a sinònim de "dissoldre's" o "assimilar-se" en el que ells consideren una veritat inamovible. Algú ho retratava molt bé a twitter: Espanya és una democràcia o una constitució?

Una altra de les febleses que em sorprenen és la curta mirada temporal dels arguments. La majoria es basen en dir-nos com de malament estaríem al dia següent de declarar la independència, que seriem com Xipre, fora de la UE, fora de l'euro, aïllats de l'Aragó i de València, etc. Molt bé, però ningú d'aquests que ens preveuen l'apocalipsi s'ha plantejat com estaríem al cap de tres, quatre, deu o vint anys? 

Els de la meva generació tot just estem veient com els nostres fill comencen la primària o la llar d'infants i com els nostres pares tot just comencen a jubilar-se. Per mi la pregunta pertinent no és com serà la Catalunya independent de demà passat sinó com serà Catalunya quan els nostres fills comencin l'institut o la universitat i els nostres pares hagin de deixar de viatjar amb l'Imserso per que el mal d'ossos els martiritzen. Mentrestant la generació dels que estem al mig ja ens trencarem l'esquena per ser com Noruega, liderar la UE, enfortir l'euro i crear una entesa pròspera amb l'Aragó, València i qui calgui.